Cor Vivaldi - petits cantors de Catalunya: ètica i valors socials

Fa uns mesos en Carles Capdevila, director del diari Ara, va escriure un editorial que deia:  Quan sento a parlar d'ordre, disciplina i uniformes, penso en una coral infantil. Criatures amb samarreta blanca i pantalons negres, educats en l'exigència musical i en l'acceptació de les regles del grup. Ara cantes, ara calles i escoltes, tot esperant el teu torn. Hi he vist arribar els meus fills als quatre anys, i al primer recital nadalenc passes vergonya: el teu va tard, es grata el cap sense parar i a mitja cançó s'hi gira d'esquena. Tres anys després t'adones que li han educat l'orella i el ritme, però també la paciència, el respecte pel torn, la concentració, la precisió. Ha acceptat que hi ha algú que dirigeix, i quan tothom és al seu lloc i fa el que toca, tot sona bé. Canten en llengües diferents, fan intercanvis amb altres cors, coneixen canalla, tenen directores (i alguns directors) joves, amb talent i passió, que els ensenyen disciplina social i musical amb tota l'alegria del món. Quan acaba el concert, els pares ens hem d'eixugar la bava que ens ha caigut, orgullosos de comprovar que el secret de l'harmonia és a l'esforç i la contenció. Els cantaires surten contents: s'han divertit, han participat del plaer de convertir veus individuals en art col·lectiu. Tant els que enyoren l'autoritarisme reaccionari i malentès com els que denuncien i ridiculitzen qualsevol crida a favor de recuperar l'autoritat i educar en l'ordre haurien d'anar a un concert i deixarien d'estar tan desconcertats.