REFUGEES WELCOME TO CATALONIA: A PRACTICAL GUIDE

domingo, 16 de octubre de 2011

Cor Vivaldi - petits cantors de Catalunya: ètica i valors socials

Fa uns mesos en Carles Capdevila, director del diari Ara, va escriure un editorial que deia:  Quan sento a parlar d'ordre, disciplina i uniformes, penso en una coral infantil. Criatures amb samarreta blanca i pantalons negres, educats en l'exigència musical i en l'acceptació de les regles del grup. Ara cantes, ara calles i escoltes, tot esperant el teu torn. Hi he vist arribar els meus fills als quatre anys, i al primer recital nadalenc passes vergonya: el teu va tard, es grata el cap sense parar i a mitja cançó s'hi gira d'esquena. Tres anys després t'adones que li han educat l'orella i el ritme, però també la paciència, el respecte pel torn, la concentració, la precisió. Ha acceptat que hi ha algú que dirigeix, i quan tothom és al seu lloc i fa el que toca, tot sona bé. Canten en llengües diferents, fan intercanvis amb altres cors, coneixen canalla, tenen directores (i alguns directors) joves, amb talent i passió, que els ensenyen disciplina social i musical amb tota l'alegria del món. Quan acaba el concert, els pares ens hem d'eixugar la bava que ens ha caigut, orgullosos de comprovar que el secret de l'harmonia és a l'esforç i la contenció. Els cantaires surten contents: s'han divertit, han participat del plaer de convertir veus individuals en art col·lectiu. Tant els que enyoren l'autoritarisme reaccionari i malentès com els que denuncien i ridiculitzen qualsevol crida a favor de recuperar l'autoritat i educar en l'ordre haurien d'anar a un concert i deixarien d'estar tan desconcertats.
Aquestes paraules les podria fer meves respecte al Cor Vivaldi de l'escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi – petits cantors de Catalunya va ser creat fa més de vint anys pel pianista i director Òscar Boada en el marc de l’escola IPSI de l’Eixample barceloní.
Des de la seva creació com a cor d’escola ha anat superant fronteres, clixés i expectatives, i ha esdevingut un cor de referència internacional. Ha fet gires i viatges arreu del món, ha guanyat els més importants guardons internacionals, ha recollit el seu innovador i eclèctic repertori en més de deu CDs, ha col·laborat en la producció operística del Liceu de Barcelona i ha enregistrat bandes sonores de pel.lícules d’Almodòvar i Balagueró.
El Cor Vivaldi és un fervent promotor i abanderat de la cultura musical catalana sempre lluitant, des de l’escola IPSI, per a que la música catalana se senti ben fort aquí i arreu. Intèrpret destacat de la nostra música, el cor recupera obres d’autors catalans oblidades per la història, i des del 2004 comissiona compositors catalans i n’estrena les obres.
El Cor Vivaldi és un cor únic a tot l’Estat, tant a nivell de qualitat com de currículum, repertori interpretat, discografia, així com concerts nacionals i internacionals. No hi ha cap altre cor de veus blanques d'aquestes característiques al país.
El Cor Vivaldi, que té un cicle de concerts a l'Auditori, ha donat un gir a la seva programació habitual  i, en el darrer any, ha començat a interpretar cançons tradicionals catalanes amb ritmes de jazz i de swing. Són versions dinàmiques i molt vives que han sortit de l'estudi d'un músic d'Oregon, als Estats Units.

A més a més del que he exposat anteriorment, els i les integrants del Cor Vivaldi , nenes i nens de 10 a  18 anys,  aconsegueixen en plena adolescència uns nivells d'autodisciplina, autoexigència, esforç, alegria, ètica, educació, i saber gaudir de la música apropant al món adult una ètica de la vida des d'una òptica adolescent a la qual no estem acostumats, i a una excel.lència que tampoc és habitual. És més fàcil criticar generalment al jovent que buscar els valors socials que ens poden ensenyar als que ja no som tan joves.
Aquests són els motius que m'han portat a proposar-lo per la tercera edició del Premi Proteus d'Ètica de l'Editorial Proteus en l'àmbit cultural: l'ètica i els valors socials que representa.
Els Premis Proteus són uns guardons amb els qual es pretén distingir aquelles iniciatives, treballs, empreses o persones que, d’una manera significativa, han descrit, analitzat, tractat, promogut l’ètica i els valors socials o han contribuït a la seva difusió a la societat amb les seves accions i/o el seu exemple.
El fet d’atorgar uns premis d’ètica respon a l’objectiu fundacional de l’Editorial Proteus: apropar l’ètica a tots els públics i fer, d’aquesta disciplina, quelcom quotidià.
Premiar aquelles iniciatives que des del seu àmbit concret promouen l’ètica és un pas més per popularitzar i fer propera una disciplina que, sovint, sembla oblidada o relegada a un segon pla.
Els Premis Proteus d’Ètica són un altre petit gra de sorra per impulsar una ciutadania socialment més responsable, igual que fan els cantaires del Cor Vivaldi de la mà del seu director.
El llibre clàssic de la sabiduria xinesa, Tao Te Ching, de Lao Tse té diversos pensaments o reflexions, una d'elles (de la meva versió en castellà) diu així:

Porque todos consideran bello lo bello,
así aparece lo feo.
Porque todos admiten como bueno lo bueno,
así surge lo no bueno.


Ser y no ser se engendran mutuamente.
Lo difícil y lo fácil se forman entre sí.
Lo largo y lo corto se transforman mutuamente.
Lo alto y lo bajo se completan entre sí.
Sonido y silencio se armonizan mutuamente.
Delante y detrás se suceden entre sí.
Es la ley de la naturaleza.


Por eso el sabio obra sin actuar
y enseña sin hablar.
Todos los seres se renuevan sin cesar.
Así él crea sin esperar nada.
Cumple su obra pero no reclama su mérito.
Y precisamente porque no lo reclama
su mérito nunca le abandona.

Així és el Cor Vivaldi i per això l'he proposat al Premi d'Ètica Proteus.
Si voleu ajudar a la seva candidatura i proposar el Cor Vivaldi, només cal que feu clic aquí per enviar la vostra proposta i afegir aquelles característiques que, de ben segur, m'he oblidat i serviran per enriquir la seva candidatura. Gràcies.

1 comentario:

jose luis regojo dijo...

M'acaben d'ensenyar una cita que té molt a veure amb el que dic al post:

La elegancia del erizo, Muriel Barbery, Seix Barral Biblioteca Formentor, Barcelona, 2007
Capítulo 5
Diario del movimiento del mundo nº 4
Qué maravilloso es un coro

Ayer por la tarde tuvimos el recital del coro del colegio. En mi colegio de los barrios elegantes hay coro; nadie lo encuentra hortera, hay tortas para formar parte de él, pero es súper selecto: el señor Trianon, el profe de música, elige a los integrantes con sumo cuidado. La razón del éxito del coro es el propio señor Trianon. Es joven, guapo y manda cantar tanto viejas joyas del jazz, como los últimos hits de moda, orquestados, eso sí, con mucha clase. Todo el mundo se pone de punta en blanco, y el coro canta ante los alumnos del colegio. Sólo se invita a los padres de los cantantes, porque si no habría demasiada gente. Sólo con eso ya se llena el gimnasio hasta arriba y hay un ambientazo que te mueres.
De modo que ayer, todos camino del gimnasio a trote cochinero, bajo la dirección de la señora Magra, pues, normalmente, los martes a primera hora de la tarde tenemos lengua. Bajo la dirección de la señora Magra es mucho decir: hizo lo que pudo para seguir el ritmo, jadeando como un viejo cachalote. Bueno, por fin llegamos al gimnasio, todo el mundo se acomodó como pudo, tuve que aguantar delante, detrás, al lado y por encima (en las gradas) conversaciones estúpidas en estéreo (sobre móviles, moda, móviles, quién está con quién, móviles, la birria de profes que tenemos, móviles, la fiesta de Cannelle) y luego hicieron su aparición los integrantes del coro bajo las aclamaciones de los asistentes, de blanco y rojo con corbatas de pajarita los chicos, y vestidos largos de tirantes las chicas. El señor Trianon se instaló en un taburete, de espaldas al público, alzó una especie de varita con una lucecita roja intermitente en un extremo, se hizo el silencio y empezó el recital
Cada vez que ocurre, es como un milagro. Toda la gente, todas las preocupaciones, todos los odios y todos los deseos, todas las angustias, todo el año de colegio con sus vulgaridades, sus acontecimientos menores y mayores, sus profes, sus alumnos abigarrados, todas esa vida en la que nos arrastramos, hecha de gritos y de lágrimas, de risas, de luchas, de rupturas, de esperanzas frustradas y de suertes inesperadas: todo desaparece de pronto cuando el coro empieza a cantar. El curso de la vida se ahoga en el canto, de golpe hay una impresión de fraternidad, de solidaridad profunda, de amor incluso, que diluye la fealdad cotidiana en una comunión perfecta. Hasta los rostros de los cantantes se transfiguran: ya no veo a Achille Grand-Fernet (que tiene una bellísima voz de tenor), ni a Déborah Lemeur, ni a Ségolène Rachet, ni a Charles Saint-Sauveur. Veo seres humanos que se entregan en el canto.
Cada vez ocurre lo mismo, siento ganas de llorar, tengo un nudo en la garganta y hago todo lo posible por dominarme pero, a veces, me resulta muy difícil: apenas puedo reprimir los sollozos. Entonces, cuando cantan en canon, miro al suelo porque es demasiada emoción a la vez: es demasiado hermoso, demasiado solidario, demasiado maravillosamente en comunión. Dejo de ser yo misma, paso a ser parte de un todo sublime al cual pertenecen también los demás, y en esos momentos me pregunto siempre por qué no es la norma de la vida cotidiana en lugar de ser un momento excepcional
Cuando la música enmudece, todo el mundo aclama, con el rostro iluminado, a los integrantes del coro, radiantes. Es tan hermoso.
A fin de cuentas me pregunto si el verdadero movimiento del mundo no es el canto.