REFUGEES WELCOME TO CATALONIA: A PRACTICAL GUIDE

viernes, 15 de abril de 2011

La poesia d'una pàgina durant el 23-F

Un matí d'ara fa trenta anys, tot sortint de la Universitat de Barcelona, l'exdiputat Lluís Maria de Puig va agafar el llibre La poesia de Rafael Masó . Aquella tarda havia de viatjar a Madrid i el llibre el va acompanyar durant el vol. Un cop a la capital espanyola, De Puig es va dirigir al Congrés, on va arribar amb la sessió començada. Més tard, durant la votació per investir Calvo Sotelo com a president, un grup de guàrdies civils van assaltar l'hemicicle a cop de fusell. Tothom es va llançar a terra.

Quan el segrest comptava cinc hores, De Puig va agafar La poesia de Rafael Masó , el va obrir per una pàgina en blanc i amb un retolador verd es va posar a escriure el que pensava. Entre fets i pensaments, pors i esperances, va omplir 24 línies, fins que dos guàrdies civils li van requisar el llibre, el van mostrar a un tinent, i aquest el va deixar sobre una taula mentre recordava als segrestats que estava prohibit escriure. Abans que acabés el setge, un guàrdia civil va estripar la pàgina escrita a mà i se la va guardar a la butxaca. Al final del segrest, Lluís Maria de Puig va recuperar el llibre, mancat de les seves paraules.
En acabar el dia, el triomf del seny i la democràcia es devien confondre amb l'espina de perdre els pensaments immediats escrits amb desconcert. Suposo que De Puig va guardar La poesia de Rafael Masó com a testimoni agredolç d'un dia esfereïdor i amb el convenciment que el llibre mai més recuperaria la pàgina que durant uns segons es va convertir en protagonista d'aquell episodi insensat.
Però ara, la pàgina, esgrogueïda i tacada d'algun líquid que li ha fet perdre nitidesa, torna a ser al seu lloc. L'home que la va arrencar, un guàrdia civil que era al Congrés perquè obeïa el seu superior, ha buscat l'exdiputat i li ha tornat aquest bocí d'història personal i política, que va custodiar tres dècades conscient del poder simbòlic de l'objecte.
Si fa trenta anys la tecnologia hagués estat més avançada, potser De Puig hauria tingut un e-book , i hauria entretingut les seves hores d'aeroport i vol amb la lectura de la versió digital de La poesia de Rafael Masó . Un cop segrestats, qui sap si hauria pogut escriure un parell de tuits o missatges de text amb el telèfon mòbil just abans que els colpistes l'hi requisessin. Els seus pensaments d'incertesa haurien estat semblants als que va escriure en verd sobre blanc, però se'ls hauria endut el vent o, si hagués aconseguit escriure'ls al mòbil, s'haurien perdut en el col·lapse que un fet així hauria provocat als repetidors de telecomunicacions.
Però aquell dia De Puig només tenia un llibre i un retolador. Li va tocar comunicar-se analògicament i va concretar els seus pensaments en un tros de paper que tenia a l'abast.
Quan la humanitat va començar a escriure, va esculpir gargots sobre pedra, argila, metall i fusta. Més endavant es van inventar suports més lleugers com el papir, el pergamí i finalment el paper. A biblioteques i museus d'arreu del món es guarden pergamins que han sobreviscut el pas dels anys i que es mantindran amb facilitat uns quants segles. Per contra, els llibres de paper es deterioren més ràpidament i moltes biblioteques ja tenen problemes per conservar els exemplars més antics. Per això han començat a digitalitzar aquests volums, per tal que la informació no es perdi. Però, quant temps duraran els arxius digitals?
Jo ja en tinc uns quants d'obsolets. Els primers treballs universitaris que vaig fer a l'ordinador estan gravats en disquets de 3,5. Fa uns dies, fent neteja, els vaig retrobar i en intentar inserir-los a l'ordinador em vaig sentir com si volgués engegar una estufa de butà amb el comandament a distància de l'aire condicionat. De tots els ordinadors que tinc al meu abast, no n'hi ha cap que tingui un lector de disquets. Segur que encara hi ha maneres de passar els arxius a CD, però, i d'aquí deu anys? Els hauré de tornar a convertir? I d'aquí vint anys? Com més avança la tecnologia, més efímers són els suports d'informació. I el pas més decisiu l'ha fet l'arxiu digital.
No és el mateix guardar el primer exemplar de l'ARA en paper que guardar-ne el PDF. L'objecte físic té un lloc i un moment determinats. Aquest primer exemplar del diari el vaig comprar en un quiosc (després de demanar-lo en dos altres quioscos que ja l'havien esgotat), el vaig llegir mentre fèiem l'aperitiu i el vaig traginar tot el dia per la ciutat. Després de fer el seu servei informatiu, vaig pensar que estaria bé conservar-lo.
Ara envelleix en una capsa, guardant indicis sobre el seu primer dia i generant pistes sobre el pas del temps, mentre el seu germà bessó en PDF roman impassible en una carpeta intangible a l'ordinador.
La digitalització és un avenç positiu i sense fre, però un arxiu no podrà substituir mai el poder simbòlic de l'objecte físic que, més enllà del que és per si mateix, pot acompanyar-nos en el temps i omplir-se de significats nous. Com la pàgina en blanc d'un llibre sobre poesia, que es converteix en el testimoni personal d'un cop d'estat històric.




LAIA FÀBREGAS (Ara, 18 març 2011)