Piteus: La Vall de Lord (Un viatge)

Piteus, nom procedent de la regió francesa de Poitou, cèlebre per la fabricació de draps.

Un cop les nenes als seus campaments, vam marxar de nuvis a conèixer la zona dels Piteus, al Solsonès, la vall de Lord en concret.

Vam començar buscant l’Hotel Cas-Tor a Sant Llorenç de Morunys. Hotel al que acostumaven a anar els tiets de la Conchita. Un cop el vam trobar, estava tancat i, semblava, abandonat. Vam poder entrar per la porta principal que era estranyament oberta. La sensació d’entrar en un hotel fantasmagòric on Hitchcock hauria filmat una bona pel·lícula anava en augment.

-         Veig llum, em va dir la Conchita, mentre entrava per la porta principal, què grinyolà a l’obrir-se.

-         Hola, hola! Que hi ha algú?, cridava mentre entrava a l’interior de l’hotel.

Però ningú responia. Les claus de les habitacions als seus llocs, el rellotge aturat a una hora indexifrable, llibres, revistes cobertes de pols i .... silenci, mentre es feia fosc.

-         Trucaré al telèfon que tinc de l’hotel, a veure qui respon, va dir la Conchita.

I sí, la recepcionista invisible de l’hotel va respondre. Vivia a 100 metres de l’hotel, a l’altra banda de la carretera, i va baixar de casa seva per trobar-nos. Ens va explicar la història d’aquest hotel que va tancar l’any 2004 per problemes entre els hereus, i a més, el més important de tot, ens va recomanar que anéssim a l’Hostal Fonts del Cardener, al poblat de la Coma, enlloc de quedar-nos a Sant Llorenç on hi havia festa, auto xocs, música de tómbola  i pudor a fregit i xurros per tota la població. 

Mai li podrem agrair suficient la seva recomanació!!

Vam anar als afores de la Coma, a l’Hostal les Fonts del Cardener, on vam estar un parell de dies. La nostra primera ruta va ser a les fonts del Cardener, lloc on neix el riu del mateix nom i des d’allà en direcció a Sant Llorenç de Morunys. Vam passar pel poble de la Coma, on els habitatges s’apleguen al voltant de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita. Deixant de banda el poble de la Pedra i, seguint les indicacions del GR, arribem a la font Puda que, com el seu nom indica, és una font d’aigües sulfuroses i, per tant, fa pudor. Segons la tradició, aquesta aigua s’ha de beure durant nou dies seguits per poder gaudir de les seves propietats curatives.

Seguim fent via i passem per davant de l’església romànica de Santa Creu d’Ollers, s. XI-XII i veiem el pont de Vallonga, dels s. XII-XIII. És un exemplar romànic amb un sol arc de mig punt, que es traslladà del seu emplaçament original sobre el riu Cardener, en construir l’embassament de la Llosa del Cavall.

Arribem a Sant Llorenç de Morunys, conegut també com Sant Llorenç del Piteus (perquè des de molt antic s'hi fabricaven draps de llana o draps piteus). És el nucli de població més gran i conserva el clos emmurallat i els cinc portals d’entrada a la vila, que ens condueixen a la plaça Major i a l’església parroquial. Per una gran portalada, el portal de la Canal, s’accedeix a la plaça de l’església.

A l’endemà visitem el santuari de Lord. Per  la carretera de Coll de Jou, a un parell de quilòmetres trobem l’església romànica de Sant Serni del Grau, s. XI-XII. Des d’allà,  en arribar al peu de la mola, continuem i un cop dalt trobem un canó que testimonia les guerres carlines i el santuari del s. XIX, tot i els primers vestigis del qual es remunten al s. X. 

Les vistes des del santuari són impressionants, i allà xerrem amb un dels quatre monjos que hi viuen i conserven el santuari, ara en fase de restauració. Li preguntem per la forma en que està escrit el nom del santuari al vitrall de l’església, ‘de l’hort’. Ens comenta que el nom que figura al vitrall és un error del segle XIX i que el nom correcte és ‘Lord’. Al final de la conversa ens regala una estampeta de la verge del santuari, una verge bruna del s. XV-XVI.

Aquests dos dies hem estat completament sols als camins i a l’hostal. Hem pogut xerrar amb el personal de l’hostal de les excursions fetes, i ells que es coneixen tota la comarca ens han explicat que la flora que ens ha envoltat aquest parell de dies ha anat des del pi negre i l’avet a la part més alta, fins el roure martinenc i el pi roig més avall, i pels cels hem vist l’àliga daurada, el voltor comú i el pit-roig entre altres espècies.

Acabem els nostres dos dies de nuvis i tornem a la Clariana del Cardener on trobem els dos angelets plens de pols, amb les cares totalment pintades, esgotades, però amb salut i satisfacció per retrobar-nos tots quatre plegats un altre cop. Mentre lluitaven per explicar-nos les seves aventures, van quedar, als pocs minuts, completament dormides.