Un dia ens vam veure amb uns ulls diferents i en un lloc diferent. Al principi ens vam mirar sorpresos, però ens vam reconèixer. No eren ulls de pares, eren ulls de poetes. Bé, ell és un poeta, jo no ho sé. Va ser a un recital poètic d’en Gary Snyder, poeta nord-americà de la Generació Beat. Una primera coincidència.
Després d’això, ens vam tornar a veure i, ara sí, ens coneixíem d’una manera intangible però amb algunes vibracions comunes. Vam xerrar de poesia mentre les nostres filles jugaven al cau.
Com a conseqüència d’aquella xerrada ‘poètica’, li vaig regalar la meva traducció al castellà de Turtle Island de Gary Snyder i el meu llibre de cal·ligrafies xineses amb poemes d’en Miquel Osset, Sino. Curiosament, també coneixia en Miquel. Una segona coincidència.
Ell havia acabat de publicar la traducció al català (Jardí de versos d’un nen) de A Child’s Garden of Verses de Robert Louis Stevenson (autor també de The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde) i va quedar sorprès al saber que a casa teníem la versió anglesa perquè a la Conchita li havien regalat anys enrere, i no és gaire usual trobar algú amb la versió anglesa a casa a Barcelona. Una tercera coincidència.
Ens va enviar la seva traducció i el seu últim llibre de poemes, Rapala, que comentaré a continuació.
He de dir que no sé res de la poesia d’en Jaume Subirana, ni de la seva trajectòria poètica. Només sé d’ell el que he explicat unes ratlles abans. He volgut mantenir aquesta ‘virginitat subirana’ expressament per no veure’m influenciat per altres crítics literaris. Simplement, perquè no ho sóc. Sóc simplement un lector.
Aquest article el vaig escriure des de l’aire "creuant el mar" cap a Anglaterra ‘la vella’ mentre que ell es trobava a Nova Anglaterra.
El títol del llibre, Rapala, prové tal i comenta ell mateix, d’un art de pesca inventat per Lauri Rapala, un pescador finès del s.XX.
En aquest llibre podem veure a Jaume Subirana com un peix, que a mesura que va nedant va deixant anar bombolles en forma de poemes. És un llibre tendre i suggerent, per una banda, perquè es veu que l’autor l’ha escrit amb el record del seu pare molt present. Des que sabem que el pare, vist tendrament, va ensenyar el fill poeta a pescar, el trobem al seu costat.
D’altra banda , el llibre és un cant a l’amistat, amb la presència d’amics diversos per tots els poemes, inclòs el record a Maria Mercè Marçal.
En un ràpid repàs a alguns poemes, m’agradaria destacar Matí de cap d’any per la seva mètrica interessant, que malgrat no tenir-hi res a veure m’ha recordat l’esperit d’un haikú japonès.
Pescador i fill amb salabre és un dels poemes centrals del llibre, bàsicament per la tendresa que el fill emana cap al pare.
Per una altra banda, em recorda, a l’igual que els poemes ‘Rice Lake’, ‘Monument a algú’ i ‘De pa’ a alguns dels temes de la poesia de Gary Snyder amb un estil diferent, més farcit de preposicions, articles, … No és una poesia nua com la del poeta beat. Però tots dos poetes arriben al lector amb les seves paraules. Et fan viure i gaudir de la natura amb la lectura de les seves paraules.
Art poètica, poema tal i com ell diu versionat de Berta Piñán, m’ha transportat a l’art de la cal·ligrafia xinesa al traçar els signes de l’amor, de la mort, a l’enigma de donar forma a l’aigua, a la paraula.
Parla és un poema per rellegir diverses vegades i gaudir cadascuna d’elles.
Vull destacar també versos del poema que, segons en Jaume Subirana, és la continuació d’una conversa amb en Javier Cercas, Nacionalisme al tren: ‘el país no té cara’, ‘cap país és la mare’, ‘un país és un altre’ i ‘cap país és a casa’. Versos que poden denotar un cert a-nacionalisme (que no antinacionalisme) més proper a un esperit lliure, universal i llibertari, com el dels dos excèntrics xinesos del segle III que van escriure ‘Elogio a la anarquía’, que no a l’esperit més servil dels poetes del règim polític-partidista de torn
La referència a Fahrenheit 451, encara que la redacció del poema hagi estat com a encàrrec de l’Auditori, la trobo molt adient tenint en compte el difícil que és poder publicar poesia i, més encara, que la gent la compri. Potser, amb el temps, caldrà memoritzar-la i passar-la clandestinament per evitar la seva desaparició.
Malgrat el present/futur de la poesia, en Jaume Subirana és bastant més optimista a Escrivim que la cita d’Anise Koltz a la que fa referència aquest poema.
Ja, a punt d’acabar, puc dir parafrasejant unes línies de Versos sin arte ni parte de Jaume para Jose y Leo, que ‘he sido casi feliz (qué breve la palabra)’ llegint aquest llibre de poemes. Dic ‘casi’ perquè durant la meva estància a Anglaterra, no el vaig poder compartir amb la Conchita, la Lara i l’Alba, que eren a Barcelona.
Però els hi vaig enviar amb ‘subirana’ tendresa un missatge via correu electrònic, plagiant el poema Imitant Li Po, a qui Marià Manent, mestre de poetes, també va versionar/imitar molts anys abans:
‘escrivim plegats el poema i jo,
fins que ja només queda el poema
pel poeta i el lector’
No hay comentarios:
Publicar un comentario