Maruja Torres: “Jo, o faig el que vull, o no ho faig”
Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Xavi Herrero
dijous, 20 agost 2015
Maruja Torres (Barcelona, 1943), escriptora i periodista, ens condueix al seu menjador, mentre agita el braç amb ímpetu, com si fos una guia en un viatge exòtic. La casa, paradigma Eixample (una U grossa), és com un dietari: tapís per aquí, figureta per allà, i una biblioteca enorme. Només per entrar-hi i escoltar una part de les anècdotes que se'n desprenen, ha valgut la pena l'espera... “Treballo més des que estic jubilada”, riu. Dinars amb 'Mongolia', gimnàs i “la pelu”, és clar. La Maruja no para quieta, literal i figurat. No deixa de moure el cos i de bellugar les neurones, abans a 'El País' i ara a 'Eldiario.es'. Fa poc ha publicat la seva biografia: 'Diez veces siete, una chica de barrio nunca se rinde'.
Jo amb això no faré mai una entrevista [mentre trasteja la gravadora digital]. D’on deies que veniu?
De CRÍTIC…
…Hi ha tants mitjans nous ara, que ja m’he perdut. N’hi ha molts! Tants com partits polítics després de la dictadura. Sens dubte, passem per una segona refundació. Quins resistiran? Resistiran els que resisteixen, i a prendre pel cul. Perquè, ja t’ho dic, molt de mitjà nou, però segueix havent-n’hi massa del que només vol posar-se la medalla de director i fundador. Però, si no estàs dotat per al periodisme, i estàs pensant en una altra cosa (calés, bàsicament), mira… Fan falta bons lampistes. Jo vull que la gent no es quedi aturada i la gent s’està autogestionant.
També t’hi has sumat, a aquests nous mitjans, col·labores a ‘Eldiario.es’…
I feliç. Vaja, jo visc de la meva pensió. I em grato l’aixella. Jo, o faig el que vull, o no ho faig. Si algun dia no estic bé quan escric, és perquè no he estat a l’altura de les meves expectatives, però no perquè m’ho digui algú. Si m’hagués quedat on estava, no hauria pogut fer el mateix que faig a ‘Eldiario.es’.
Què han de fer aquests nous mitjans per no cometre els mateixos errors dels seus antecessors?
No crec que puguin caure en els mateixos errors perquè fan falta massa lectors per cometre’ls. A més, els lectors que tenen estan tot el dia collant-los. I me n’alegro. Controlar, vigilar… Això és el millor que li ha passat al periodisme en els últims anys. A més, els mitjans convencionals ja no són competència: els diaris normals s’han tornat vegetals i no digitals (perdona, el subconscient). És meravellós que la gent pregunti: “Per què feu això? I aquest anunci?”. Part d’ells són socis! Aquesta idea de corresponsabilitzar el lector salvarà els nous mitjans.
Quant de temps augures als mitjans convencionals?
No ho sé, perquè els ‘popes’ (els mateixos que han destruït els mitjans) deien: “Deu anys”. Jo veig que menys; tot va molt de pressa. On serà d’aquí a un any la Colau o la Carmena? No ho sabem. Per molt que ara aquests ‘popes’ parlin malament del periodisme imprès, encara es guanyen la vida amb això. I fan el que poden: ‘El País’ està marxant cap a l’Amèrica Llatina; ‘El Mundo’, cap al reporterisme, amb en David [David Jiménez, director]. i l’’Abc’, ‘La Razón’… no necessiten intentar res perquè són el que són i estan pel que estan [riu]. Veurem què en queda. Jo sempre recordo el que deia en Buñuel [l’imita amb veu greu tancant molt la boca]: “Me gustará de aquí a veinte años bajar a la tierra…”. Pobre ‘nano’, no trobaria res… només en Vargas Llosa i la Preysler junts!
Foto: XAVI HERRERO
[Mentre en Xavi dispara les fotos, la Maruja es gira cap a un costat. Després l’altre. I així una dotzena de vegades. Peus amunt, peus a baix. S’agafa i es deixa anar els genolls.]
Per correu, mentre buscàvem un dia per fer l’entrevista, em comentaves: jubilada però més enfeinada que mai. Ara a tothom li toca fer mil coses per sobreviure, i als periodistes més…?
Doncs sí, però això ja ho feia jo! Que no arribava al dia 20 tampoc, eh! I no hi ha consell possible. El periodista ha d’aspirar a arribar a final de mes, però més ja no! Més-ja-no. És allò a què aspirava jo. Ara hi ha més esperança, però serà llarg; veureu totes les etapes.
Però, i si el periodisme es converteix només en una professió fora d’hores?
Això no hauria de ser així, però d’alguna cosa s’ha de menjar. Jo no podria fer els articles sense la meva pensió; ni en puc viure, ni podré mai. El problema dels mitjans és que no inverteixen en més periodisme: el periodisme és el reporter; el columnista és un luxe. Han d’invertir en els reporters. Algun dia algun paio o paia amb peles i tecnologia, amb ganes de fer un bon diari, el farà: imagina’t un Steve Jobs amb les idees de Polanco a la Transició. El cas de Polanco era excepcional perquè li agradava tenir un diari. Ell no trucava mai per coartar.
Què passa si mai he tingut la possibilitat de trepitjar una redacció?
Això és molt fort.
I la situació fora de les redaccions (corresponsalies) és més greu encara…
Els casos que jo conec… [abaixa el cap] Quan se’ls ha acabat el corresponsal, posen una persona amb molts menys calés. I si és un espanyol casat amb una d’allà, que hi té una casa, moltes vegades ja en tenen prou. Molta feina per després 40/50 euros… I després paga’t l’intèrpret, el ‘fixer’…
I que el ‘fixer’ [el contacte a la zona] no te la jugui.
El ‘fixer’, si fos una bona periodista, no el faria servir —et porta on vol: tenen un ‘tour’—, excepte que sigui algú que realment coneixes i que pots tenir-lo controlat. Si no, et farà veure allò que a ell l’interessa. Però bé, ho facis com ho facis, necessites temps i diners…
…I un cap que arrisqui.
El problema més gros són els caps dels caps de secció que, tot i que tinguin grans històries, no les volen col·locar.
Parlem de taps generacionals? Tu els has criticat, i molt.
Sí, i, a més, n’hi ha hagut de dues classes en aquest país, de taps. N’hi ha hagut com jo, per edat. I també per “ordeno y mando”. Ah, i me’n descuidava: la generació dels màsters; les primeres promocions sortides dels màsters ara manen. Són totalment acomodaticis, aquests màsters.
[L’edició 2015 del Màster en Periodisme UAM – El País té un preu de 13.300 euros.]
Quin panorama.
A més, el model tendeix a fer-ho tot molt entretingut, fins i tot formalment: l’entradeta, el requadre… I curt de text. Dius: “Qué temazo!”. I, vinga, el cap et diu: “No me mandes más de eso, que tengo el estreno de Madonna”. Mires els digitals, i fins i tot ‘The Guardian’ ara ho fa tot més curt.
Foto: XAVI HERRERO
Al teu llibre autobiogràfic expliques molt gràficament l’adéu a ‘El País’. I parlem molt de les coses dolentes d’aquests mitjans (financiarització o clientelisme)… Però, què suposa perdre capçaleres?
És una traïció a la democràcia. Però no l’hem fet nosaltres, eh! L’han fet ells, l’ha fet el ‘señorito’ Cebrián. Són gent que han descobert l’ascens, són ‘parvenus'; vinguessin d’on vinguessin, s’han fet democratacristians o pitjor. El cas d”El País’, aparentment, i dic aparentment perquè no m’apliquin la ‘llei mordassa’ [riu], ha estat per una pèssima gestió. A l’Amèrica Llatina, que encara funciona, no saben amb qui s’estan jugant els quartos [esclata en rialles]. Els que van viure per sobre de les possibilitats van ser ells.
Què era més difícil, criticar ‘El País’ des de dins o des de fora? Potser ets l’única persona que ho ha fet des de totes bandes…
Dec ser agosarada. Però és cert que parlar, directament, davant d’un ‘capo’, era molt difícil; et donaven una puntada de peu per sota de la taula si calia, i les respostes podien ser severes… [Comencen a sonar les obres que fa temps que afecten el carrer Enric Granados tocant a la Diagonal i canvia de tema] Mira-te’ls, ja són aquí! Tres mesos porten fent una puta botiga de sucs. [De cop, hi torna] …Tu mai li diguis la veritat al cap, ni al marit. Ni les banyes que els fots a tots dos.
Foto: XAVI HERRERO
Però mai t’havien picat el crostó?
A l’hora d’escriure no s’atrevien gaire a tocar-lo, no. Ara ja sembla que sí… Però si han tret, fins i tot, la Rosa Montero! Han tret una columnista ‘de fuste’. I hi han posat el Félix de Azúa, que sembla que visqui al segle XIX; tu diràs l’interès que té. Jo me n’havia d’anar o m’haurien fet fora. Una gent que venia de la mà amb els americans, amb els israelians… Tot això era massa, ja em tocava [riu]. Tornant al tema de la democràcia… Hem perdut amb això i amb tot: monarquia, bipartidisme, la conversió de la democràcia en un territori que es reparteix en castes que s’hereten… I uns mitjans que estan tan fotuts de quartos que necessiten estar bé amb el poder.
Quan va començar a decaure tant, tant, això?
Jo ja ho vaig veure molt magre quan va guanyar l’Aznar. Recordo que estàvem en un ‘festejo’ del diari, i en Polanco em va dir: “No parecen mala persona él y su mujer”, quan entraven per la porta l’Aznar i la Botella. I jo li vaig dir: “Deberías haber estado ayer en la investidura; una cosa es lo que dijeron y otra cosa es lo que parecían”. Al cap de dues setmanes eren a la plaça de Castella pel tema dels descodificadors. Quan va arribar aquest mediocre, vaig quedar feta una merda; i després que Zapatero fallés… Amb l’última majoria del PP vaig pensar: ara sabreu el que és, els joves.
Fa un moment parlaves de la Rosa Montero, periodista columnista. En aquest país, sempre que un periodista ha fet bé la seva feina…
Se l’ha apartat.
I se li ha donat una columna.
Quan els posen com a columnistes, sembla que molts s’aprimen; els millora el cabell, i queden guapos com els presentadors de la ‘tele’. Hi ha moooolt d’això, aquí.
Foto: XAVI HERRERO
Quina funció té tant d’opinador i ‘totòleg’? [‘Tuttologo’, en italià, aquell que creu saber de tot]
L’únic que et diré és que el que és important del columnisme, sens dubte, és qui et llegeix. Jo abans feia columnes ximpletes. Sobre qui estén la roba, per exemple. Però ara no pots fer això. D’acord amb el moment social que vivim, no es pot desaprofitar l’espai. Has de fer companyia a la gent que ho passa malament i estimular-la.
Reps més ‘feedback’ del que escrius amb les xarxes socials que abans? De quina qualitat, en tot cas?
Jo sempre havia tingut grups. Al ‘Fotogramas’, gent gai que s’estimava l’espectacle i el meu esperit de ‘reinona’. Després al ‘Por Favor’, gent de l’humor. I a ‘El País’ em redescobreixen a escala nacional. Em torno una estrella del ‘rock’. I ara… Malgrat que no tingui una capçalera forta al darrere, tinc 90.000 seguidors a Twitter. No està malament, eh! Hi ha gent que fa 10 anys que escriu a ‘El País’ i en té 8.000… La veritat, noto estima per part de la gent: “La velleta aquesta, que n’és, d’espavilada!”, deuen pensar.
Aquí a l’Eixample no crec que et parin gaire, els seguidors.
Això és un feu convergent, deprimit en aquest moment [riu]. L’Eixample té molta gràcia perquè tot està amagat. Algun dia marxaré i buscaré un pis més petit, ja que no tinc hereus…
Foto: XAVI HERRERO
Saps què surt a Google si busco el teu nom?
No [obre els ulls i aixeca el cap, atenta].
1. Maruja Torres independència. 2. Maruja Torres Podemos. La gent vol saber això sobre tu, matem-ho.
Independència? Jo no ho sóc, d’independentista, però no em molesta, i si la gent ho demana… Una altra cosa és que pensi que sortirà malament, que ens fotrem de lloros, i que no se’ns poden vendre sopars de duro. Mira, les independències les agafes, però has d’estar preparat per quan vinguin a treure-te-les. Ja em veig a tots fent la instrucció.
No ens posem catastrofistes…
Si us plau. Jo no sóc patriota ni d’Espanya, ni de Catalunya, ni del Líban, ni d’enlloc. I tinc motius molt seriosos per no ser-ho: no he vist més idioteses que per la religió i pel nacionalisme. Ara, que administrativament tenir un Estat propi seria interessant, sí, però jo no sento res. Potser necessitem un Estat propi, però el que més em temo és el nacionalisme espanyol… El senyor Rajoy no té res més per excitar les seves tropes.
Per les teves experiències com a corresponsal et deuen esgarrifar els símils fàcils amb altres pobles oprimits…
Palestina?
Per exemple.
La simplicitat [sospira]. Mira, comparar-se amb Israel ja té collons, amb el que han patit els jueus… Però comparar-se amb els palestins encara és pitjor. Colonialisme de veritat. Pensem. Aquestes relacions són animalades pròpies dels polítics. Jo no dedico ni cinc minuts a la independència ni a les pàtries, ni a l’Exèrcit; bé a l’Exèrcit sí, per cagar-me en ell. Segons la meva opinió, el crit patriòtic i la víscera… són vísceres.
Et fan sentir exclosa del procés?
Si vosaltres heu après català, és perquè nosaltres vam sortir al carrer, i a mi ara no m’han de convèncer que sóc pitjor catalana perquè no demano la independència. On eren ells mentre jo rebia les hòsties dels grisos? Jo és que sóc llibertària i cosmopolita i universalista; quan conec algú no li dic: “Ets català? Quants cognoms? Ets catòlic? Quina banda?”. Aquests ja me’ls conec. “Catòlica ortodoxa o de Roma?”. Ohhhhhhh! Què cony importa. A mi l’independentisme no em molesta; em molesta el reduccionisme. De vegades hi ha gent molt maca —independentistes— que, quan els parlo dels flamencs de Bèlgica i els dic que són uns fatxes, em diuen: “Noooooooo, si són independentistes, són nacionalistes…”. Vaja. Una mica d’estudis no vindria malament, en molts casos.
Foto: XAVI HERRERO
A l’últim article que escrivies a ‘El País’ deies…
Com has fet els deures, noiet…
19 de maig de 2013, “Nuestras mujeres”: “Si empezamos pronto a poner dinamita (metafórica, claro) debajo de las mesas donde realizan sus interminables reuniones, pues puede que se les acaben cayendo los pantalones”. Et referies directament a Manuela Carmena. Quina guru.
“Hemos ido a toda leche”. Recordeu quan durant el 15-M tothom pensava que els joves trigarien anys i panys… “Mandando ya!” La veritat, ha estat molt emocionant.
A Barcelona, l’Ada Colau està al volant també.
‘Mandona’, li diuen. No li pujaran als bigotis. És una ‘tia’ molt ferma. Envoltada de gent resistent que té possibilitat de marcar un camí. Que no cal que tot sigui ric o de moda… Atureu tant de bar, restaurant, hotel! Fot angoixa tant de turista i ‘tio’ que se t’acosta amb un “Menú de sangría”. Això ja se li’n va començar a anar de les mans al Clos. És moment d’aturar-ho.
Mitjans com ‘Eldiario.es’, entre d’altres, han estat imprescindibles per a aquests nous partits. Els han picat l’ullet. Ara que són al poder, els toca una papereta difícil de resoldre, no?
Ara toca criticar. Amb dades veritables. Serà difícil, perquè contrarestar les mentides dels altres mitjans… Penso en això d’en Zapata, per exemple: allò era espantós [el tuit], però tenia context, tot i que a Twitter no es contextualitza res. Doncs mira: si no existissin mitjans alternatius, hauria acabat sent un nazi menjanens. Quan la caguen, s’ha de dir, perquè n’aprenguin, però no cal posar-los a la plaça pública: la guillotina tindria una sortida en aquest país…
Foto: XAVI HERRERO
La política comença a agafar veu femenina. A veure quan ho fa el periodisme…
Les del Col·legi de Periodistes sempre estan mesurant els centímetres que es dediquen a les dones [riu]. Però no és això, no hi ha perspectiva de gènere. No en saben als diaris, de mena. Són ‘tios’! ‘La Marea’ és el mitjà que està millor. I abans parlaves de les columnes; et poso un exemple per no caure en errors: els columnistes tots són ‘tios’, i sembla patriarcal el que diré, però no ho és: els ‘tios’ columnistes són més brillants que les ‘ties’ columnistes en l’actualitat.
Com?
[Afluixa el to de veu i parla entre dents.] Les ties que hi col·loquen són amigues…
Molt mal entès el tema de l’equitat, doncs…
El patriarcat no s’esborra de l’ADN. El patriarcat és una feinada ímproba. Els pares col·loquen massa la canalla darrere una pantalla i una ‘tele'; per això les nenes pensen que l’amor s’aprèn a hòsties.
Tu has tingut mala llet amb molta gent.
No sóc rancorosa, però. Tot i que no estic considerada com una malva, tampoc. Potser per això no m’he casat, amb la il·lusió que em feia… [riu]
Tens por d’alguna cosa, Maruja?
De l’Alzheimer. De perdre la memòria. M’ho passo molt bé recordant, sense nostàlgies… M’ho passo molt bé. La memòria em ve i m’acompanya. Jo no torno als llocs perquè no se’m facin malbé els records. Per això ja no baixo al Xino.
També t’hi has sumat, a aquests nous mitjans, col·labores a ‘Eldiario.es’…
I feliç. Vaja, jo visc de la meva pensió. I em grato l’aixella. Jo, o faig el que vull, o no ho faig. Si algun dia no estic bé quan escric, és perquè no he estat a l’altura de les meves expectatives, però no perquè m’ho digui algú. Si m’hagués quedat on estava, no hauria pogut fer el mateix que faig a ‘Eldiario.es’.
Què han de fer aquests nous mitjans per no cometre els mateixos errors dels seus antecessors?
No crec que puguin caure en els mateixos errors perquè fan falta massa lectors per cometre’ls. A més, els lectors que tenen estan tot el dia collant-los. I me n’alegro. Controlar, vigilar… Això és el millor que li ha passat al periodisme en els últims anys. A més, els mitjans convencionals ja no són competència: els diaris normals s’han tornat vegetals i no digitals (perdona, el subconscient). És meravellós que la gent pregunti: “Per què feu això? I aquest anunci?”. Part d’ells són socis! Aquesta idea de corresponsabilitzar el lector salvarà els nous mitjans.
Quant de temps augures als mitjans convencionals?
No ho sé, perquè els ‘popes’ (els mateixos que han destruït els mitjans) deien: “Deu anys”. Jo veig que menys; tot va molt de pressa. On serà d’aquí a un any la Colau o la Carmena? No ho sabem. Per molt que ara aquests ‘popes’ parlin malament del periodisme imprès, encara es guanyen la vida amb això. I fan el que poden: ‘El País’ està marxant cap a l’Amèrica Llatina; ‘El Mundo’, cap al reporterisme, amb en David [David Jiménez, director]. i l’’Abc’, ‘La Razón’… no necessiten intentar res perquè són el que són i estan pel que estan [riu]. Veurem què en queda. Jo sempre recordo el que deia en Buñuel [l’imita amb veu greu tancant molt la boca]: “Me gustará de aquí a veinte años bajar a la tierra…”. Pobre ‘nano’, no trobaria res… només en Vargas Llosa i la Preysler junts!
Foto: XAVI HERRERO[Mentre en Xavi dispara les fotos, la Maruja es gira cap a un costat. Després l’altre. I així una dotzena de vegades. Peus amunt, peus a baix. S’agafa i es deixa anar els genolls.]
Per correu, mentre buscàvem un dia per fer l’entrevista, em comentaves: jubilada però més enfeinada que mai. Ara a tothom li toca fer mil coses per sobreviure, i als periodistes més…?
Doncs sí, però això ja ho feia jo! Que no arribava al dia 20 tampoc, eh! I no hi ha consell possible. El periodista ha d’aspirar a arribar a final de mes, però més ja no! Més-ja-no. És allò a què aspirava jo. Ara hi ha més esperança, però serà llarg; veureu totes les etapes.
Però, i si el periodisme es converteix només en una professió fora d’hores?
Això no hauria de ser així, però d’alguna cosa s’ha de menjar. Jo no podria fer els articles sense la meva pensió; ni en puc viure, ni podré mai. El problema dels mitjans és que no inverteixen en més periodisme: el periodisme és el reporter; el columnista és un luxe. Han d’invertir en els reporters. Algun dia algun paio o paia amb peles i tecnologia, amb ganes de fer un bon diari, el farà: imagina’t un Steve Jobs amb les idees de Polanco a la Transició. El cas de Polanco era excepcional perquè li agradava tenir un diari. Ell no trucava mai per coartar.
Què passa si mai he tingut la possibilitat de trepitjar una redacció?
Això és molt fort.
I la situació fora de les redaccions (corresponsalies) és més greu encara…
Els casos que jo conec… [abaixa el cap] Quan se’ls ha acabat el corresponsal, posen una persona amb molts menys calés. I si és un espanyol casat amb una d’allà, que hi té una casa, moltes vegades ja en tenen prou. Molta feina per després 40/50 euros… I després paga’t l’intèrpret, el ‘fixer’…
I que el ‘fixer’ [el contacte a la zona] no te la jugui.
El ‘fixer’, si fos una bona periodista, no el faria servir —et porta on vol: tenen un ‘tour’—, excepte que sigui algú que realment coneixes i que pots tenir-lo controlat. Si no, et farà veure allò que a ell l’interessa. Però bé, ho facis com ho facis, necessites temps i diners…
…I un cap que arrisqui.
El problema més gros són els caps dels caps de secció que, tot i que tinguin grans històries, no les volen col·locar.
Parlem de taps generacionals? Tu els has criticat, i molt.
Sí, i, a més, n’hi ha hagut de dues classes en aquest país, de taps. N’hi ha hagut com jo, per edat. I també per “ordeno y mando”. Ah, i me’n descuidava: la generació dels màsters; les primeres promocions sortides dels màsters ara manen. Són totalment acomodaticis, aquests màsters.
[L’edició 2015 del Màster en Periodisme UAM – El País té un preu de 13.300 euros.]
Quin panorama.
A més, el model tendeix a fer-ho tot molt entretingut, fins i tot formalment: l’entradeta, el requadre… I curt de text. Dius: “Qué temazo!”. I, vinga, el cap et diu: “No me mandes más de eso, que tengo el estreno de Madonna”. Mires els digitals, i fins i tot ‘The Guardian’ ara ho fa tot més curt.
Foto: XAVI HERREROAl teu llibre autobiogràfic expliques molt gràficament l’adéu a ‘El País’. I parlem molt de les coses dolentes d’aquests mitjans (financiarització o clientelisme)… Però, què suposa perdre capçaleres?
És una traïció a la democràcia. Però no l’hem fet nosaltres, eh! L’han fet ells, l’ha fet el ‘señorito’ Cebrián. Són gent que han descobert l’ascens, són ‘parvenus'; vinguessin d’on vinguessin, s’han fet democratacristians o pitjor. El cas d”El País’, aparentment, i dic aparentment perquè no m’apliquin la ‘llei mordassa’ [riu], ha estat per una pèssima gestió. A l’Amèrica Llatina, que encara funciona, no saben amb qui s’estan jugant els quartos [esclata en rialles]. Els que van viure per sobre de les possibilitats van ser ells.
Què era més difícil, criticar ‘El País’ des de dins o des de fora? Potser ets l’única persona que ho ha fet des de totes bandes…
Dec ser agosarada. Però és cert que parlar, directament, davant d’un ‘capo’, era molt difícil; et donaven una puntada de peu per sota de la taula si calia, i les respostes podien ser severes… [Comencen a sonar les obres que fa temps que afecten el carrer Enric Granados tocant a la Diagonal i canvia de tema] Mira-te’ls, ja són aquí! Tres mesos porten fent una puta botiga de sucs. [De cop, hi torna] …Tu mai li diguis la veritat al cap, ni al marit. Ni les banyes que els fots a tots dos.
Foto: XAVI HERREROPerò mai t’havien picat el crostó?
A l’hora d’escriure no s’atrevien gaire a tocar-lo, no. Ara ja sembla que sí… Però si han tret, fins i tot, la Rosa Montero! Han tret una columnista ‘de fuste’. I hi han posat el Félix de Azúa, que sembla que visqui al segle XIX; tu diràs l’interès que té. Jo me n’havia d’anar o m’haurien fet fora. Una gent que venia de la mà amb els americans, amb els israelians… Tot això era massa, ja em tocava [riu]. Tornant al tema de la democràcia… Hem perdut amb això i amb tot: monarquia, bipartidisme, la conversió de la democràcia en un territori que es reparteix en castes que s’hereten… I uns mitjans que estan tan fotuts de quartos que necessiten estar bé amb el poder.
Quan va començar a decaure tant, tant, això?
Jo ja ho vaig veure molt magre quan va guanyar l’Aznar. Recordo que estàvem en un ‘festejo’ del diari, i en Polanco em va dir: “No parecen mala persona él y su mujer”, quan entraven per la porta l’Aznar i la Botella. I jo li vaig dir: “Deberías haber estado ayer en la investidura; una cosa es lo que dijeron y otra cosa es lo que parecían”. Al cap de dues setmanes eren a la plaça de Castella pel tema dels descodificadors. Quan va arribar aquest mediocre, vaig quedar feta una merda; i després que Zapatero fallés… Amb l’última majoria del PP vaig pensar: ara sabreu el que és, els joves.
Fa un moment parlaves de la Rosa Montero, periodista columnista. En aquest país, sempre que un periodista ha fet bé la seva feina…
Se l’ha apartat.
I se li ha donat una columna.
Quan els posen com a columnistes, sembla que molts s’aprimen; els millora el cabell, i queden guapos com els presentadors de la ‘tele’. Hi ha moooolt d’això, aquí.
Foto: XAVI HERREROQuina funció té tant d’opinador i ‘totòleg’? [‘Tuttologo’, en italià, aquell que creu saber de tot]
L’únic que et diré és que el que és important del columnisme, sens dubte, és qui et llegeix. Jo abans feia columnes ximpletes. Sobre qui estén la roba, per exemple. Però ara no pots fer això. D’acord amb el moment social que vivim, no es pot desaprofitar l’espai. Has de fer companyia a la gent que ho passa malament i estimular-la.
Reps més ‘feedback’ del que escrius amb les xarxes socials que abans? De quina qualitat, en tot cas?
Jo sempre havia tingut grups. Al ‘Fotogramas’, gent gai que s’estimava l’espectacle i el meu esperit de ‘reinona’. Després al ‘Por Favor’, gent de l’humor. I a ‘El País’ em redescobreixen a escala nacional. Em torno una estrella del ‘rock’. I ara… Malgrat que no tingui una capçalera forta al darrere, tinc 90.000 seguidors a Twitter. No està malament, eh! Hi ha gent que fa 10 anys que escriu a ‘El País’ i en té 8.000… La veritat, noto estima per part de la gent: “La velleta aquesta, que n’és, d’espavilada!”, deuen pensar.
Aquí a l’Eixample no crec que et parin gaire, els seguidors.
Això és un feu convergent, deprimit en aquest moment [riu]. L’Eixample té molta gràcia perquè tot està amagat. Algun dia marxaré i buscaré un pis més petit, ja que no tinc hereus…
Foto: XAVI HERREROSaps què surt a Google si busco el teu nom?
No [obre els ulls i aixeca el cap, atenta].
1. Maruja Torres independència. 2. Maruja Torres Podemos. La gent vol saber això sobre tu, matem-ho.
Independència? Jo no ho sóc, d’independentista, però no em molesta, i si la gent ho demana… Una altra cosa és que pensi que sortirà malament, que ens fotrem de lloros, i que no se’ns poden vendre sopars de duro. Mira, les independències les agafes, però has d’estar preparat per quan vinguin a treure-te-les. Ja em veig a tots fent la instrucció.
No ens posem catastrofistes…
Si us plau. Jo no sóc patriota ni d’Espanya, ni de Catalunya, ni del Líban, ni d’enlloc. I tinc motius molt seriosos per no ser-ho: no he vist més idioteses que per la religió i pel nacionalisme. Ara, que administrativament tenir un Estat propi seria interessant, sí, però jo no sento res. Potser necessitem un Estat propi, però el que més em temo és el nacionalisme espanyol… El senyor Rajoy no té res més per excitar les seves tropes.
Per les teves experiències com a corresponsal et deuen esgarrifar els símils fàcils amb altres pobles oprimits…
Palestina?
Per exemple.
La simplicitat [sospira]. Mira, comparar-se amb Israel ja té collons, amb el que han patit els jueus… Però comparar-se amb els palestins encara és pitjor. Colonialisme de veritat. Pensem. Aquestes relacions són animalades pròpies dels polítics. Jo no dedico ni cinc minuts a la independència ni a les pàtries, ni a l’Exèrcit; bé a l’Exèrcit sí, per cagar-me en ell. Segons la meva opinió, el crit patriòtic i la víscera… són vísceres.
Et fan sentir exclosa del procés?
Si vosaltres heu après català, és perquè nosaltres vam sortir al carrer, i a mi ara no m’han de convèncer que sóc pitjor catalana perquè no demano la independència. On eren ells mentre jo rebia les hòsties dels grisos? Jo és que sóc llibertària i cosmopolita i universalista; quan conec algú no li dic: “Ets català? Quants cognoms? Ets catòlic? Quina banda?”. Aquests ja me’ls conec. “Catòlica ortodoxa o de Roma?”. Ohhhhhhh! Què cony importa. A mi l’independentisme no em molesta; em molesta el reduccionisme. De vegades hi ha gent molt maca —independentistes— que, quan els parlo dels flamencs de Bèlgica i els dic que són uns fatxes, em diuen: “Noooooooo, si són independentistes, són nacionalistes…”. Vaja. Una mica d’estudis no vindria malament, en molts casos.
Foto: XAVI HERREROA l’últim article que escrivies a ‘El País’ deies…
Com has fet els deures, noiet…
19 de maig de 2013, “Nuestras mujeres”: “Si empezamos pronto a poner dinamita (metafórica, claro) debajo de las mesas donde realizan sus interminables reuniones, pues puede que se les acaben cayendo los pantalones”. Et referies directament a Manuela Carmena. Quina guru.
“Hemos ido a toda leche”. Recordeu quan durant el 15-M tothom pensava que els joves trigarien anys i panys… “Mandando ya!” La veritat, ha estat molt emocionant.
A Barcelona, l’Ada Colau està al volant també.
‘Mandona’, li diuen. No li pujaran als bigotis. És una ‘tia’ molt ferma. Envoltada de gent resistent que té possibilitat de marcar un camí. Que no cal que tot sigui ric o de moda… Atureu tant de bar, restaurant, hotel! Fot angoixa tant de turista i ‘tio’ que se t’acosta amb un “Menú de sangría”. Això ja se li’n va començar a anar de les mans al Clos. És moment d’aturar-ho.
Mitjans com ‘Eldiario.es’, entre d’altres, han estat imprescindibles per a aquests nous partits. Els han picat l’ullet. Ara que són al poder, els toca una papereta difícil de resoldre, no?
Ara toca criticar. Amb dades veritables. Serà difícil, perquè contrarestar les mentides dels altres mitjans… Penso en això d’en Zapata, per exemple: allò era espantós [el tuit], però tenia context, tot i que a Twitter no es contextualitza res. Doncs mira: si no existissin mitjans alternatius, hauria acabat sent un nazi menjanens. Quan la caguen, s’ha de dir, perquè n’aprenguin, però no cal posar-los a la plaça pública: la guillotina tindria una sortida en aquest país…
Foto: XAVI HERREROLa política comença a agafar veu femenina. A veure quan ho fa el periodisme…
Les del Col·legi de Periodistes sempre estan mesurant els centímetres que es dediquen a les dones [riu]. Però no és això, no hi ha perspectiva de gènere. No en saben als diaris, de mena. Són ‘tios’! ‘La Marea’ és el mitjà que està millor. I abans parlaves de les columnes; et poso un exemple per no caure en errors: els columnistes tots són ‘tios’, i sembla patriarcal el que diré, però no ho és: els ‘tios’ columnistes són més brillants que les ‘ties’ columnistes en l’actualitat.
Com?
[Afluixa el to de veu i parla entre dents.] Les ties que hi col·loquen són amigues…
Molt mal entès el tema de l’equitat, doncs…
El patriarcat no s’esborra de l’ADN. El patriarcat és una feinada ímproba. Els pares col·loquen massa la canalla darrere una pantalla i una ‘tele'; per això les nenes pensen que l’amor s’aprèn a hòsties.
Tu has tingut mala llet amb molta gent.
No sóc rancorosa, però. Tot i que no estic considerada com una malva, tampoc. Potser per això no m’he casat, amb la il·lusió que em feia… [riu]
Tens por d’alguna cosa, Maruja?
De l’Alzheimer. De perdre la memòria. M’ho passo molt bé recordant, sense nostàlgies… M’ho passo molt bé. La memòria em ve i m’acompanya. Jo no torno als llocs perquè no se’m facin malbé els records. Per això ja no baixo al Xino.
Si voleu llegir aquest article original.
La sèrie 27S:
1 - QUÈ DECIDIM EL 27S? (de El bloc del Coscu)
2. D’acord, és guerra bruta, però… per què no entren mai a la seu d’ERC o de la CUP? (de El Crític)
La sèrie 27S:
1 - QUÈ DECIDIM EL 27S? (de El bloc del Coscu)
2. D’acord, és guerra bruta, però… per què no entren mai a la seu d’ERC o de la CUP? (de El Crític)
No hay comentarios:
Publicar un comentario