A la Gran Babilònia (de Miquel Àngel Llauger)

Vaig passar uns dies a Palma de Mallorca i vaig entrar en una llibreria a demanar, tal com acostumo a fer quan vaig per primer cop a un lloc, un llibre de poesia d’un escriptor local. Ja tenia referències d’en Miquel Àngel Llauger i vaig deixar triar al llibreter el títol del poemari que compraria: A la Gran Babilònia de la col.lecció Balenguera, editorial Moll de Palma de Mallorca, any 2011.

Miquel Àngel Llauger i Rosselló (Palma, març de 1963), escriptor i professor de secundària d'anglès. Ha escrit llibres de versos i de relats, col·labora al Diari de Mallorca i a altres revistes, ha traduït poesia de l'anglès al català i ha rebut els premis Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí (1986) per L'arena de l'amor i el premi Crítica Serra d'Or de traducció poètica en 2013 per Antologia de Spoon River d'Edgar Lee Masters. Aquí només destaquem la seva vessant literària, no la política.

Ell mateix es presenta al seu bloc personal: “M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.”

A la Gran Babilònia és un llibre dividit en quatre seccions:

·      'Bíblics' (rellegeix episodis del Vell i el Nou Testament des d'una perspectiva actual).

·      ‘Pels carrers de Babilònia’ (és la veu d’un home satisfet que parla amb la seva estimada).

·      'Poesia civil' (formada per un únic i llarg poema).

·      ‘Matí de març' (poemes per la memòria del seu pare).

“Bíblics” conté el poema que dona títol al llibre, A la gran Babilònia. Comença amb un poema rebel, Adam parla a Eva, al final dels seus dies:

Vàrem desobeir. No t’ho he dit mai,

I t’ho diré al final dels nostres dies:

no saps com agraesc el teu coratge

per arrencar la fruita, i més encara

l’amor per oferir-me’n. Des de tu

i des d’aquell capvespre de la serp

i la còlera, els homes i les dones

creixen en dignitat dient que no

i mengen fruits prohibits per explorar

les terres benaurades del plaer.

I al poema Pirotècnia:

Al principi del temps se’ns va prometre

que amb la suor del front

guanyaríem el pa:

heus aquí la suor,

ara donau-nos pa, que no en tenim.

A Censura, en Llauger diu:,

També és vella, la història

ja ho veieu, dels censors

que volen fer passar

la vida pel forat de la virtut

mal entesa, i destrossen les històries.

De “Pels carrers de Babilònia”, la segona part, trobem un nombre de poemes irònics i sarcàstics. Trobo d’una brutalitat tremenda Pòsters:

...

i després va inclinar el cap

i no el va tornar a moure. Dues cases,

una finca, dos pisos i un parell

de llibretes...

avui toca que s’obri el testament.

Tot ho deixa a na Dulce.

tan escaient, el nom: varen ser d’ella

les úniques dolçors de la vellesa

de la tia Maria. Ho han comprès,

o no, els nebots, però n’hi ha dos que tenen

un despatx d’advocats...

Amb un somriure de tristor

na Dulce se’n recorda de la tia.

Del testament, ni en sap ni en sabrà res.

La tercera part és “Poesia civil” on denuncia a ‘Un poema civil, un llarg poema’ el que s’ha fet a Magaluf, Can Picafort i sa Coma:

... Dels paisatges

arrasats com aquests, algú n’ha dit

no-llocs: ciutats fantasmes a l’hivern

i ciutats espectrals quan ve l’estiu.

No-llocs que són l’emblema d’Occident,

que ha esdevingut tot ell, tot retolat,

el no-lloc més immens que ha existit mai...

Això vàrem votar

i això vàrem tenir, i ho tornarem

a tenir, si ho votam un altre cop.

Per finalitzar, vull destacar la coincidència amb un escrit meu titolat Nolloc de març del 2011 (aquest poemari és de febrer del 2011) en el qual també parlava dels No-llocs i un altre sobre els Depredadors de platja que són part dels culpables del que en Miquel Àngel Llauger denuncia amb aquest poema.