El drac més llarg del món (Joan Company Arpa)

L'altre dia a la feina una companya em va dir: 'el teu bloc em fa molta companyia, gràcies!'. Vaig trobar que era el millor comentari que ningú em podia fer.
Aquest era un dels objectius del bloc, l'altre és el de ser un altaveu per altres persones conegudes o no, amigues o no, ... Simplement és qüestió de posar-se en contacte amb mi.
Avui us presento un conte que un amic meu ha escrit, en Joan Company, i que trobo molt interessant. És un conte que tant de bó reflectís la cohesió social en el nostre país, un conte de solidaritat, amistat, multiculturalitat, acollida. En definitiva, un conte per llegir i compartir. Per això el vull compartir amb vosaltres.
Abans de publicar-se en aquest bloc, s'ha publicat a la revista Gegants de Primavera del 2012, num. 97, (Associació de Colles de Geganters de Catalunya-ACGC). 

El drac més llarg del món.-                      de Joan Company Arpa

Vet aquí que a la vila d’Anodraqueta de Baix s’auguraven mals vents de cara a la festa major de les acaballes del mes d’agost. Faltava poc més d’un mes i el consistori es va veure obligat a retallar despeses, entre les quals hi havia la reconstrucció dels gran drac Curmino, temps enrere goig de la contrada, però que en fer-se mal be en un correfoc,  vint-i-cinc anys abans,  va ser abandonat en un vell magatzem i va passar a l’oblit.

En ser descobert entre les runes l’any passat, la colla de geganters es va proposar rehabilitar-lo i recuperar-lo per a la festa major següent. Es va demanar pressupost a un taller artesà i es va preparar tot per a  la gran estrena.  Malauradament la crisi va portar moltes retallades i es van haver de suprimir moltes partides, entre les quals hi havia la de fer front a la reconstrucció del drac. Quan es va transmetre la decisió al constructor aquest  ja havia enllestit el cap, però de la resta del cos en quedava tota la feina per fer, així que es va paralitzar l’obra, sense saber com es pagaria la feina feta, bo i confiant poder treure d’algun raconet el just per rescabalar l’artesà per la feina invertida. Però no hi hauria drac, llevat del cap. La festa amb el capdedrac no podia portar-se a terme.

La mainada estava engrescada amb la nova del nou drac, i a les escoles ja havien fet tallers de tota mena: literaris, de dibuix, de manualitats, musicals,  a propòsit de la fera.Quan es va saber al poble que no hi hauria drac hi va haver un sentiment de pena i d’impotència general. I aquest malestar es va transmetre de grans a xics i al pati no es parlava d’altra cosa. Que no hi haurà drac!, que el Curmino te cap però no te cul!, que un altra any l’acabaran quan hi hagi calés!

La família Lin regentava el bar del poble. I les converses sobre la crisi i els problemes econòmics, sovintejaven a les taules. Evidentment, no hi faltaven referencies al drac a mig fer.  El més petit dels Lin, en  Jesús, no era aliè als fets i ho parlava amb els companys, amb els que s’havia integrat a la perfecció d’ençà que la família provinent de la Xina s’havia instal·lat al poble.  I sovint manifestava als pares el seu enuig per la situació.

Van ser els seus pares els que li van donar una solució per al problema, amoïnats en veure com afectava a tota la població aquell ensurt, i també al seu fill. No podrien tenir el gran drac que en altra temps havia dansat pels carrers i places en els correfocs, però tal vegada podrien tenir el drac més llarg del món. Sense cap cost econòmic, només caldria una modesta contribució amb esforç treball per part de les famílies. I amb il·lusió! Si s’ho proposaven, podrien aconseguir-ho i fer de la festa major d’Anodraqueta de Baix la més original de la comarca.

El Jesús Lin ho va explicar als seus companys de classe i tots plegats ho van comentar a la professora. Aquesta va anar a trobar les autoritats municipals, l’alcalde va parlar amb el cap de la colla gegantera i finalment es va convocar una assemblea amb tota la gent del poble a la plaça de la vila, davant de l’ajuntament.

El Sr. Mao Lin va exposar-ho tan clar com va poder, però amb prou feines es va fer entendre, sort de l’ajut del seu fill, en Jesús, que eral seu costat. La bona voluntat de tots va fer la resta i la comunicació va fluir. La idea era simple, si es tenia un cap de drac nou, n’hi havia prou amb que cada família fes una anella amb un tros de tub flexible i hi enganxés un llençol vell, pintat de coloraines, alegres i variades. Cada tarda, fins el dia de la festa major, caldria que les costureres cosissin el llençol al voltant de la corresponent anella i n’enganxessin unes amb altres.

Semblava una tonteria però els dies que van succeir el de l’assemblea general a la plaça de la vila s’hi reunia cada vegada més gent. Que si uns portaven tubs elàstics per fer les anelles, que si altres portaven pots de pintures i pinzells i les mestresses la millor disponibilitat per posar el fil a l’agulla. I de mica en mica es va anar fent aquella mena de cuc gegantí, amb uns colors vius i d’allò més originals, fruit del treball d’uns inspirats pintors de totes les edats que empastifaven els llençols amuntegats al bell mig de la plaça.

El dia de la festa major, va sortir del taller del mestre artesà d’Anodrac de Dalt el cap del drac Curmino. Al coll s’hi va adaptar el primer llençol i en acabar aquest la primera anella, on s’enganxava el segon llençol i la seva anella, i així successivament fins arribar al darrer llençol, que cobria la totalitat de l’anella i feia de cul del drac, i on el mestre va enganxar una petita cua, obsequi de la casa. Era tan llarga aquella mena de serp, que quan el cap va arribar a la plaça major d’Anodraqueta de Baix encara hi havia anelles i llençols per empalmar al taller de la part alta. Va ser més d’un quilòmetre de fera, i al seu interior, més de tres-centes persones , nens i adults, sostenien les anelles i avançàvem al pas que pertocava. I cada part s’identificava per un pintor determinat. Del coll en avall, Kandinski, Miró, Dalí, Picasso, i fins i tot el famós pintor xinés Li Cheng i molts altres artistes donaven nom i personalitat al drac Curmino, que va esdevenir l’admiració de tots els vilatans i forasters aplegats a la festa.

Des d’aleshores, no hi ha festa a la vila sense un bon tros de drac, i n’hi ha tants metres com gent decidida a portar-lo. I el cap, escup foc pel queixals quan s’ho proposa. El drac xinés no va ser el gran drac que es pretenia però si que va esdevenir el drac més llarg del món, gràcies a l’esforç i generositat de tots el habitants de la vila , enginyosos en temps de crisi i de retallades. I el JesúsLin, juntament amb els altres nens i nenes d’Anodraqueta de Baix són feliços cada any quan arriba l’agost i sona de nou la musica del drac Curmino. I que sigui per a molts i molts anys!!!