REFUGEES WELCOME TO CATALONIA: A PRACTICAL GUIDE

miércoles, 16 de mayo de 2012

TDAH, veritat o mentida?

Casualment m'ha arribat a les mans un article escrit pel Psicòleg-Psicoterapeuta i Psicoanalista Sr. Jaume Patuel i Puig del qual destaco una sèrie d'afirmacions que, si més no, són dignes a tenir en compte quan parlem del TDAH, malaltia de moda entre els adolescents o entre les seves famílies.
Començaré per transcriure l'article publicat a 'Tot Mataró' i a continuació us mostraré l'entrevista que li he fet via correu electrònic.

El TDAH és el Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat. Les estadístiques diuen que hi ha més de 250.000 nens i nenes diagnosticats a l'Estat Espanyol; a més d'uns quants milions arreu del món occidental. Podem pensar, no dic que ho sigui, que és un bon negoci per a les indústries farmacèutiques. Primer s'ha fet el medicament i després s'ha buscat on i com aplicar-lo.
Per tant, és lògic que es qüestioni l'eficàcia d'un medicament així per resoldre "problemes" que no són patològics sinó "educatius". Dit d'una altra forma: Una resposta mèdica amb medicaments per a un problema educatiu quan el que cal és buscar els recursos de la pròpia persona i de l'ambient.
Cal remetre'ns a autoritats de prestigi com un Juan Pundik o Fred Baughman quan diuen que el TDAH no existeix. O és un invent de la Psiquiatria. O un invent de la indústria farmacèutica. Tenen llibres publicats.
En resum, el medicament és perillós. Produeix addicció i a la llarga per a tota la vida. Pastilles per a tota la vida des de la infància? Cito la frase de Jorge Tizón, metge-psiquiatre-psicoanalista, professor de l'Institut de salut Mental Vidal i Barraquer de Barcelona: ' Se sabe muy poco del desarrollo del sistema nervioso central de los niños, pero sí se sabe que se halla en contínua evolución, al menos hasta los 7 u 8 años. Después se enfrentará a la apoptosis (la mort celular programada) neuronal masiva de la adolescencia. Como para introducir crónicamente anfetaminas en ese cerebro del que sabemos tan poco, salvo su dinámica y plasticidad'.
M'he trobat aquella mare intuïtiva que em diu: 'Res de medicaments al meu fill. No me'n fio'. I tenia raó. Al nen no li va cladre cap mena d'amfetamina o metifenidato. O com l'altra mare que em diu: 'El nen haura de prendre alguna cosa per estar quiet. Així "jo" estaria més tranquil.la en no moure's tant'. Tampoc va caldre medicaments. La teràpia va ser suficient.
Les dificultats humanes no haurien de convertir-se en malalties mentals o patologies psíquiques i, per tant, tractades amb medicament com a norma general i a la primera.

Senyor Patuel, he llegit el seu article i m'ha agradat la visió que presenta del TDAH i de còm tractar-lo sense necessitat de medicaments com a norma general. Jo, com a professor, trobo que en els darrers anys s'està abusant molt a l'hora de tractar amb medicaments al nostre jovent. Recordo com fa uns anys ho criticàvem dels nordamericans, però ja ho tenim a casa. Li voldria fer unes preguntes:


- ¿No és una forma d'enganyar al ciutadà el fet de crear un medicament primer i després buscar la 'suposada' malaltia per tal de vendre'l?

És totalment una qüestió d'ètica. En conéixer el problema, cal buscar un remei. però, en principi,  no al revés. Pot ser un negoci. Si faig un medicament i després busco la malaltia, cal inventar-ne moltes. 

- ¿Un nombre elevat de nens i nenes amb TDAH no són simplement moguts, característica per altra banda, pròpia de l'edat?

Hom ha de veure "aquests moviments"(corporals-anímics). La psicopedagogia té no únicament a dir, sinó a fer. L'empatia té molt a verue en l'escola per ajudar a "aquests moviments". Però cal evitar convertir  problemes psicomotrius o naturals en "malalties". Aquesta tendència és molt actual en Norteamèrica.

- Si els nostres fills no omplen les expectatives que tenim sobre ells, com a pares, en l'àmbit educatiu, ¿ no busquem solucions amb pastilles enlloc de trobar solucions estant a casa amb ells i ajudar-los a fer deures i jugar amb ells perquè no estiguin tant de temps sols?

Té una gran importància  i és insubstituïble la dinàmica  amb els pares, el diàleg, la bona harmonia ambiental. Quan aixó falla, es busquen ajuts: psicòlegs, medicaments... Quan l'ajut important és sentir-se  estimat i valorat pels qui el nen o la nena creu que l'estimen. A més l'estimació s'ha de mostrar. Cal un gran treball "educatiu" en molts dels pares. I a més, ara en molts pares joves que no han tingut uns pares de marcar límits. Com ho fan, si no ho han après a casa? Emergeixen extrems: permisivitat o autoritarisme. Una excessiva severitat  genera odi o una excessiva  indulgència debilita l'autoritat. Khalil Gibran té un poema molt bonic sobre els fills: Els fills són fletxes que surten del cor dels pares per a fer llur vida.   

- No estem creant una societat addicta a les drogues 'farmaceutiques'? Quines repercusions creu que pot tenir pel futur?

És així. Per una part, la "immediatesa" de resoldre-ho tot sense esforç o dolor. I així la dificultat de no soportar el dolor natural, per tant, humà, el qual no és un patiment inútil per al creixement i maduresa humana. El "patiment inútil" sí que dificulta la maduresa i la sanació. I contra aquest s`ha de llutiar, àdhuc amb medicaments, si cal 
Per una altra part, la repercussió seria la manca de sensibilitat a aquest dolor o a les dificultats de tota persona. El cor i pensament estarian anastesiats pels medicaments, presos com a drogues .   

- El fet de recòrrer a les pastilles receptades per un professional ¿no és una forma de calmar les nostres consciències adultes i així estar 'més tranquils' quan estem amb els nens a casa?

"Més tranquils"  és una forma d'amagar el sentiment de culpabilitat i fugir de la responsabilidad.  I donant medicaments alguns pares creuen que ja ho han fet tot. El mateix si el porten al psicòleg: "Que l'arreglin!".  És cert que s'ha de mirar cas per cas. Hi ha consultes que es deixen per "massa  tard".

- Què vol dir amb "massa tard"?

Hi ha pares que per "complex": Què diran si el porto al psicòleg? No fan consultes a temps. A vegades, amb una simple entrevista orientativa, és a dir, feta a temps, haguessin evitats problemes posteriors. I quants!!!!!

- En aquesta època d'indignació generalitzada i de precarietat laboral, ¿no hem buscat en les pastilles les solucions als nostres problemes de manca de temps per les relacions personals?

Si partim que aquesta gran crisi econòmica, que  ho és perquè ens toca la butxaca, és la punta de l'iceberg, veuríem que fa temps, per no dir anys, que ens estan indicant una crisi ètica, de valors; un nou canvi. Això  no toca la butxaca, per tant, no cal preocupar-s'hi. I ara "correr-m'hi tots". La qual cosa no treu que l'economia de mercat, la domèstica no sigui necessària. La societat  ha "fixat" a moltes  persones a les etapes primarenques de creixement de menjar i retenir les coses: Consumisme pel consumisme, acumulant coses inútils.  I per anar endavant, cal anar contracorrent amb una nova escala de valors. I anar superant etapes de creixement. Aleshores quan no s'enfronta amb això, cal  recòrrer  a subtituts ja que les angoixes són molt fortes i els medicaments les calma. Ara bé, hi ha casos concrets que l'angoixa és real, no neuròtica. I la impotència i la indignació emergeixen amb tota raó.   

- I finalment, li agradaria afegir alguna cosa més. 

Cal fer servir la nostra capacitat crítica. I preguntar-nos el perquè de tot. I mirar la vida sempre amb confiança, esperança malgrat tot hi haurà casos concrets de molta desesperació, però d'altres no. Estem en un nou canvi de civilització. La raó racional no ho explica tot com no tot es redueix a la individualitat. Hi ha una interioritat en l'ésser humà que cal potenciar, i no anestesiar-la amb els medicaments o amb una informació de premsa tòxica.


- Gràcies

Jaume PATUEL i PUIG
Pedapsicogog . Psicoterapeuta
Psicoanalista
Tel.93 757 96 05     

6 comentarios:

Sònia dijo...

Moltíssimes gràcies per aquesta entrada. Ja es hora que tothom obro els ulls de les farmacèutiques. Et convido a que coneguis la nostra història:
http://cuandonotodossontdah.blogspot.com.es/

Anónimo dijo...

José Luis, el que tinc clar és que la majoria de vegades el que ara és "TDAH" abans era un nen mogut i llestos...!
Albert

Anónimo dijo...

Gràcies, José Luís per aquesta informació.
Joan

jl dijo...

A Facebook aquesta entrada ha generat un petit debat que vull compartir amb els lectors del bloc. Us faré un resum:
Pare afectat (PA): No se si està de moda o no, però hi ha nens amb TDAH i tenen mes dificultats del que sembla a primera vista i no consisteix només en ser mogut, va més ellà.
Psicòleg (PS):Bé, des d'una prespectiva psicològica et diré que ja el primer paràgraf està ple d'errors conceptuals. No he pogut llegir més, per no posar-me de mal humor. El diagnòstic i tractament de TDAH actualment es podria dir que sí està de moda, però no només això, sinó que està de moda pel poble a partir de creences populars i mites pseudocientífics que no tenen mases fonaments. Tots sabem el negoci que hi ha darrera els tractaments farmacèutics i la facilitat amb què es categoritza a la gent diferent, ja sigui pels propis professors o la societat en general. Però això no treu que existeixi el trastorn com a tal i que a més, el seu diagnòstic i tractament ajudi a que el nen/adolescent pugui a rendir millor a l'aula.
PA:http://aatdahdelbages.foroespana.com/t36-carta-d-un-alumne-tdah-al-seu-profesor
Josep els nens amb TDAH pateixen moltíssim a l'escola encara que ja es diposa de molta informació i col.laboració per part del professorat, però si es segueix pensant que és un mite, a aquets nens que realment el pateixen, no els estem fen cap favor ans el contrari.
PS:no dic que sigui un mite, dic que s'han creat falsos mites, com ara que el mediacament pel TDAH és una droga. NO HO ÉS ni ho ha estat mai, no és adictiu ni a grans dosis, en primer lloc perquè no forma part del grup opiacis ni anfetaminics potents que creen l'efecte resposta de la recompensa, així com les anfetamines o la coca. De fet, el diagnòstic precoç del TDAH s'ha demostrat que és un efecte preventiu al consum de drogues en la posterior adolescència. I té lògica, pq la coca és una gran opció per aquells adolescents ni diagnosticats, però aquesta si és adictiva. Després, l'altre mite que cal tracta és que només existeix el medicament, diferents estudis demostren que cal fer un avordatge multidisciplinar, psicoterapèutic i mèdic(si fa falta) sent aquest el més efectiu.
PA:Josep, se perfectament en que consisteix el TDAH, el coneixo des de fa 6 anys i cada dia n'aprenc coses noves, coses que m'agradarien que també aprenguessin els mestres del nostres nens per fer que la seva autoestima anés pujant com la clara d'ou, però queda molt camí per fer, molt ... xò jo, segueixo endavant!
PS:En resum volia que, pot ser si que hi ha un accés de categorització i estigmatització a falta de desconeixement d'alguns professionals i dels propis pares. Que genere un vox populi sobre el tema, superficial sense coneixement i que s'ha d'anar amb compte amb què es diu i s'escriu. El TDAH existeix igual que el Sindrome d'Alienació Parental.
PA:D'acord amb tu completament Josep!!!
PS:Hi ha molt camí per fer en moltes coses

Anónimo dijo...

El psiquiatra que "descubrió" el TDAH confesó antes de morir que "es una enfermedad ficticia"

http://www.bebesymas.com/salud-infantil/el-psiquiatra-que-descubrio-el-tdah-confeso-antes-de-morir-que-es-una-enfermedad-ficticia

Anónimo dijo...

Decir que el TDAH no existe es una irresponsabilidad y una temeridad.
http://www.fundacioncadah.org/web/noticia/decir-que-el-tdah-no-existe-es-una-irresponsabilidad-y-una-temeridad.html