REFUGEES WELCOME TO CATALONIA: A PRACTICAL GUIDE

viernes, 29 de abril de 2011

De com “Jamón, jamón” pot acabar sent una icona catalano independentista del segle XXI

Estava llegint el llibre La saviesa, d’en Francesc Torralba quan, en un descans, vaig veure al diari la foto d’en Javier Bardem y na Penélope Cruz ballant al so del concert que va donar en Prince als EUA a principis d’abril. Unes pàgines més endavant el diari titulava una notícia com ‘Osborne produirà i distribuirà Aromes de Montserrat’. Automàticament, em va venir al cap la imatge de Bardem i Cruz quan eren una parella d’adolescents a la pel·lícula ‘Jamón, jamón’ de Bigas Luna.
La casualitat va fer que, més tard, ja enmig de la lectura del llibre d’en Torralba, em quedés pensatiu davant el següent paràgraf del llibre:  

Ser savi és saber viure en el punt intermedi, defugir sempre dels extremismes, els radicalismes de mena que condueixen, generalment, a la violència física o verbal....” 

I al mateix temps recordar que aquella pel·lícula, a part de convertir a en Javier Bardem en el model de macho-sex-symbol espanyol, abans d’en Torrente, també va servir per a que la icona del toro fos vista a Catalunya, per aquells que ho volen  veure tot des d’un punt de vista extremista, com el símbol de la dominació i repressió espanyola, i es van dedicar a destrossar una i altra vegada l’únic exemplar de toro metàl·lic que queda a Catalunya, a El Bruc, prop de Montserrat.
Sembla que a la primavera del 2010 va ser l’últim acte vandàlic contra el toro i no l’han tornat a aixecar, per no donar més arguments a aquells que volien ‘netejar la sagrada muntanya de Montserrat’.
Com a reacció, l’altre sector extremista, l’ espanyolista,  va decidir que aquesta imatge del toro era un símbol d’espanyolisme i patriotisme. I així tots dos extremismes, el d’aquí i el d’allà, s’han anat retro alimentant sempre que els poders fàctics de tots dos colors ho han necessitat. Els que manen no han dubtat mai en utilitzar els sentiments nacionalistes de totes dues bandes pels seus interessos econòmics i per la seva butxaca, no la de tots.
Però la venjança és un plat que es menja fred.
Mentrestant, sembla que tant els empresaris andalusos d’Osborne, com els monjos de Montserrat estaven llegint el llibre d’en Francesc Torralba i, afortunadament, van fer cas del que diu en un moment determinat:

“La via del mig no és el camí de la mediocritat, de l’anar fent. És la senda de l’equilibri, la que evita els extrems i, per això mateix, la de saber gaudir de les coses.”

Doncs bé, Osborne, propietari i garant de supervivència d’ aquell toro, espanyol-repressor, ha convençut de les seves bondats a ni més ni menys que els monjos de Montserrat, símbol de la lluita per la pervivència de la cultura catalana durant els anys més negres del segle XX.
Tant els monjos catalans com els empresaris andalusos han optat per ‘la via del mig’ i han entès, molt intel·ligentment, que són les persones les que donen significat a les icones i les converteixen en símbols. Així, poca cosa poden fer més que utilitzar el seny que sembla caracteritzar aquesta operació econòmica entre uns empresaris andalusos, amb més de dos cents anys d’història, i uns monjos catalans.
El resultat és que, sense traslladar la producció d’Aromes de Montserrat fora de Catalunya, el toro elaborarà aquest i altres licors a Badalona, a la fàbrica de l’Anís del Mono (una altra icona catalana).
Aquest acord serà per deu anys i demostra que quan hi ha calés pel mig, no hi ha senyera que valgui. A fi de comptes, si no filem massa prim els colors de les dues banderes, la espanyola i la catalana, són els mateixos, barra més, barra menys....
Ara comença, pels Osborne, un canvi d’imatge a Catalunya. I pels monjos, la redacció de les respostes políticament correctes a les preguntes de rigor.
Això sí, no oblidem que un cop solucionades les coses terrenals i mundanes, com són el patriotisme i els calers, encara quedava per solucionar allò diví i intangible com la paganitat de la fàbrica de l’Anís del Mono.  Afortunadament, l’abat de Montserrat, en Josep Soler, en una demostració d’agilitat extrema, ja ha beneït ràpidament aquestes instal·lacions per benefici de tothom i ara podrem continuar gaudint del gust inconfusible dels Aromes de Montserrat de sempre.
Així, degustant  una copeta d’Aromes de Montserrat, acabo el llibre d’en Francesc Torralba amb aquesta cita de Confuci, el mestre xinès: 

La nostra naturalesa ens fa pròxims els uns als altres; els costums ens allunyen els uns dels altres..... Només els savis més savis i els estúpids més estúpids no canvien.

Salut!

2 comentarios:

jose luis regojo dijo...

P.S. M'acabo d'assabentar que Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya.Cada dia col·leccionen nous enemics.Aquest mes la
víctima propiciatòria és la cervesa Moritz .

Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua' (organització de caràcter no governamental que treballa des de l'any 1993 per garantir la presència a ple dret de la llengua catalana a tots els àmbits) Com podeu comprovar és tracta realment d'una organització força perillosa......segurament terrorista.....Potser es pensen que és una plataforma atòmica.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'.

'Per això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana' .
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l' idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent ( o gairebé) del mercat'.

Què passarà si Moritz compra Mahou?

jose luis regojo dijo...

El toro coloreado:

http://www.diariodemallorca.es/multimedia/imagenes.jsp?pRef=2011050500_3_666888__Part-Forana-toro-enamorado-flores