Un tastet de la vida, obra i miracles dels autors que ens van acompanyar el dijous a La Poeteca:
Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968). Text extret de la solapa de la seva darrera obra publicada: Galtes de perdiu (La Breu, 2011):
Fins avui ha publicat L’ull entorn (LaBreu Edicions, 2006). De la resta de la seva obra només n’hem pogut gaudir mitjançant les aparicions en diverses antologies com L’illa dels bous(1989), L’orgull de ser pocs (1993), Terres d’aigua(2004), Bouesia 2006, Bouesia 2007 o Lletres de casa(2009), així com al llibre d’artista Traç Pi (amb Pau Alemany, 1999) i a algunes revistes i catàlegs. L’any 2010 va aparèixer en aquesta mateixa col·lecció la seva traducció de Les Balades de François Villon, obra que li valgué el premi “Mots Passants 2011” de la UAB a la millor traducció literària del francès. Però durant molts anys la seva obra ens ha estat donada a conèixer, sobretot, a través de l’oralitat, i els seus recitals, sovint acompanyat de músics amb qui ha sabut generar una complicitat molt singular, segueixen estant entre els més seguits i aclamats. “El llibre que teniu a les mans, i que recull una part dels poemes d’Andreu Subirats durant vint-i-cinc anys —tal com llegim al pròleg de Joan Todó—, no ve tant d’una rebequeria com d’una tenacitat. No és ni un seguit d’experiments ni una filera de botifarres sortida d’una cadena de muntatge: és part d’una obra fent-se.
I és el resultat d’una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memoria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s’adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors.” Galtes de perdiu és, doncs, un llibre que conclou, més que no pas inaugura, la poesia de Subirats des de 1986 fins al 2010, reescrita i depurada, reorganitzada a partir dels cinc llibres originals, inèdits a excepció d’Ull entorn, esdevingut aquí una segona edició revisada i corregida de L’ull entorn que inaugurava aquesta col·lecció —amb les Cartes de sota mà vintronianes— i que ben aviat es va exhaurir convertint-se en l’introbable.
I és el resultat d’una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memoria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s’adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors.” Galtes de perdiu és, doncs, un llibre que conclou, més que no pas inaugura, la poesia de Subirats des de 1986 fins al 2010, reescrita i depurada, reorganitzada a partir dels cinc llibres originals, inèdits a excepció d’Ull entorn, esdevingut aquí una segona edició revisada i corregida de L’ull entorn que inaugurava aquesta col·lecció —amb les Cartes de sota mà vintronianes— i que ben aviat es va exhaurir convertint-se en l’introbable.
CAPVESPRES A LA PLAÇA
Los crits, la música, la joia,
la festa, l’emoció, lo bou,
lo berenar, lo dia que se’n va
i la plaça que exclama el temps de l’estiu.
La plaça de carros i taulons
és una festa just després
del berenar: anguila en suc
i estofat de bou, vi de la terra.
Polseguera i llum esbiaixada,
los valents que arramblen
i els crits d’esverament.
Tot fa festa, també la trista
xaranga que ara sí, ara no, acompanya.
Hi ha qui creu que l’animal patix,
Què sap lo neci del patiment de l’altre!
Què sap lo bou del patiment de l’altre!
la festa, l’emoció, lo bou,
lo berenar, lo dia que se’n va
i la plaça que exclama el temps de l’estiu.
La plaça de carros i taulons
és una festa just després
del berenar: anguila en suc
i estofat de bou, vi de la terra.
Polseguera i llum esbiaixada,
los valents que arramblen
i els crits d’esverament.
Tot fa festa, també la trista
xaranga que ara sí, ara no, acompanya.
Hi ha qui creu que l’animal patix,
Què sap lo neci del patiment de l’altre!
Què sap lo bou del patiment de l’altre!
Joan Todó (La Sénia, 1977), va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona, i ha anat bastint una obra de prematura maduresa a partir d’un ultralocalisme que la converteix en universal, on l’aposta per un llenguatge intimista i alhora deutor de l’exterioritat, amb un indisciplinat ús del lèxic local que s’expandeix a qualsevol territori que el pugui enriquir, el converteix en una de les veus més importants del present literari del nostre país.
Posseïdor d’un llenguatge personal i inconfusible, Todó també ha treballat com a músic (dins el sempre animat món de la música folklòrica) i com a assagista (als blogs Palumbus Columbus i Fàstic, però també a Caràcters o a L’Avenç), alhora que col·laborava en revistes com Esment, Reduccions, Paper de Vidre, Pèl Capell, o El tacte que té.
Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) en aquesta mateixa col·lecció, i el llibre de narracions A butxacades (LaBreu Edicions, 2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors. Ha participat en el llibre col·lectiu Els pobles perduts (Ed. Sidillà, 2012), així com en Els caus secrets (Ed. Moll, 2013). Ara, amb El fàstic que us cega, teniu al davant, com diu Raül Garrigasait al text que clou el llibre, una gran experiència de llenguatge i un objecte lingüístic excepcional, una alenada d’aire fresc que flirteja amb el tremendisme però que se’n salva perquè la forma poètica acaba imposant-se convertint el pessimisme en la bellesa que només la poesia excepcional pot convertir en ofrena.
Posseïdor d’un llenguatge personal i inconfusible, Todó també ha treballat com a músic (dins el sempre animat món de la música folklòrica) i com a assagista (als blogs Palumbus Columbus i Fàstic, però també a Caràcters o a L’Avenç), alhora que col·laborava en revistes com Esment, Reduccions, Paper de Vidre, Pèl Capell, o El tacte que té.
Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) en aquesta mateixa col·lecció, i el llibre de narracions A butxacades (LaBreu Edicions, 2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors. Ha participat en el llibre col·lectiu Els pobles perduts (Ed. Sidillà, 2012), així com en Els caus secrets (Ed. Moll, 2013). Ara, amb El fàstic que us cega, teniu al davant, com diu Raül Garrigasait al text que clou el llibre, una gran experiència de llenguatge i un objecte lingüístic excepcional, una alenada d’aire fresc que flirteja amb el tremendisme però que se’n salva perquè la forma poètica acaba imposant-se convertint el pessimisme en la bellesa que només la poesia excepcional pot convertir en ofrena.
Allà juga un xiquet entre enderrocs;
s’encimbella figuera amunt, percaça
les bosses moradenques, de vellut,
que suen llet, les obre i abeurant-s’hi
intueix l’estimball.
Miquel Àngel Marín, músic i poeta. Ha estudiat clarinet en la banda del seu poble, La Cava- Deltebre, amb Antoni Sebastià, al Conservatori Municipal de Barcelona amb Juli Panyella i a la Hochschule für Musik Karlsruhe, amb Wolfgang Meyer. Estudis d’Història a la Universitat de Barcelona. Toca en projectes clàssics de cambra i solista (quartets Dafna, Venus-Kapralova, Moyzes, Aleph gitarrenquartett, Orquestra Cambra Conservatorio Moscú, Polish Chamber Philarmonic, Brno y Janacek Chamber Orchestras…). Col.labora amb compositors: Barber, Hechtle, Humet, Changwon Park, Santos, Sebastià. Concerts en Europa, Corea Israel. Projectes d’ improvisació, acció i poesia amb Misaluba, Carles Andreu, Joan Saura, Duquende i Alfredo Lagos, Carles Hac Mor i Ester Xargay, Andreu Subirats (LEM, Nits d’Aielo i Art, Fundació Tàpies, Barcelona Poesia, Bouesia, Heliogàbal, Horiginal, Museu Picasso, Espai Brossa…). Projecte de cine mut amb música en directe, amb el compositor i pianista Carles Robert, des de l’any 2001. Des de l’any 2005, coordina el festival d’arts poètiques i experimentals, ‘Bouesia’, en el Delta de l’Ebre. Ha publicat els llibres Lo clarinet és l’aixada (Cafè Central/Emboscall) i Música és enxampar mosques (Arola Editors).
Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d’allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art.
verge del preverbal, d’allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art.
Eduard Carmona (Deltebre, 1982) és, entre altres moltes coses, poeta i rapsoda. De fet, la vena poètica li ve de lluny, quan ja de menudet recitava poemes de Josep Piera a la perruqueria de la seua mare a Deltebre, davant les cares, suposo que al·lucinades de les clientes. Actualment, viu i treballa a Barcelona, a la productora Produccions Audiovisuals Antàrtida, però abandona de tant en tant el seu exili voluntari per tornar al Delta a carregar piles. Entre els seus mèrits hi ha el d’haver-se inventat la paraula Bouesia, que dóna nom a un festival multidisciplinari, nascut el 2005 a Deltebre i del qual ell n’és part activa. Ja té un llibre de poemes publicat, El llibre dels errors (La Cantàrida, 2010). També té un bloc on penja alguns dels seus poemes: http://pamibotxa.blogspot.com/. I a més, juntament amb uns amics músics, han creat el grupRecitals a domicili que ofereix vetllades poètiques en pisos particulars de Barcelona a canvi simplement del sopar.
Del passat sorgeix el pes
i la sorra que duc al cap
faig cases de sora
faig versos de sorra
faig actes de sorra
menjo sorra
asrpor de dents i llengua
papil·les de paper
que foto foc
i sóc un premi
per aprendre a viure
dels pits que t’endevino
No hay comentarios:
Publicar un comentario