Ja som a l'estiu, i ara arriben les vacances. Miro d'enllestir assumptes a mitges i de fer una mica de lloc a la taula de treball. Tot és en va, ja ho sé, però forma part dels ritus, del cicle de les estacions, del joc de la il·lusió. Faig una pila amb tots els papers de
Les muntanyes són la teva ment: amb el José Luis Regojo hem enllestit la traducció de Gary Snyder que ens va encarregar l'Enric Soler per a Tushita
Edicions. Que qui és Snyder? Us ho expliquen en aquest
trailer de
The Practice of the Wild. I aquí al F l u x ja n'hem presentat algun
tast. Tot i així em sembla que seran uns quants, els sorpresos (gratament sorpresos) pel llibret quan surti a la tardor. Mentrestant, us en deixo una mostra més. En aquest cas, d'alta muntanya. Go light!
WunderPhotos® ELS SENDERS DE L'ANTSendes de l’Ant antigues, velles com el món
sendes de l’ant estretes, polsegoses
ben petjades, enfangades,
sense destí... errabundes...
Sendes de l’Ant sempre canviants.
Us he caminat, antics senders,
per les crestes estretes i rocoses
dalt de les muntanyes que
formen el vostre món:
atalaiant arbres gegants, silenciosos
entre les ombres porpres dels barrancs–
per sobre dels avets alpins punxeguts
per sobre dels prats alts i acinglerats
on glaceres estovades pel sol comparteixen el terra
amb les flors.
He seguit estretes crestes serpentejants,
esmolades i oscades com una serra trencada
tot al llarg del sostre del món de l’Ant
per un antic sender errabund,
tallant com un boig per damunt de roques i pols i neu–
lliscant suaument per prats d’altura,
rics del perfum de llobí,
rics de l’olor a excrement d’ant,
rics del perfum d’efímeres
delicades flors alpines.
I des de les crestes us he seguit
avall travessant camps de bruc, grans arbredes,
serpentejant fins a la riba petjada de peülles del
petit llac blau-verdós de muntanya
verge de llavis d’homes.
Senders antics, errabunds
tallats i amolats per segles de peus forcats
passant d’una pastura a una altra–
ruta i destí hi semblen a l’atzar, però són
traçats pel subtil guardià de les criatures,
l’instint. Un Déu de cabell aspre, músculs d’acer,
esprimatxat i amb olor de mesc. Acostumat a dormir sol
a la neu, o a dormitar en prades de muntanya
les càlides tardes d’estiu, a dalt als prats.
I el seu Déu sovint se’n riu fluixet
dels senders fets per l’home,
petits talls precisos a les muntanyes
ignorants de les delicades altes crestes
i els inclinats prats d’herba
que pengen en l’espai–
senders que segueixen rierols i valls
en ben assenyalats camins en ziga-zaga per entre els arbres,
nouvinguts al món de l’Ant.
(Allà dalt, els Ants es mouen al capvespre
d’una pastura a una altra
removent pedres i neu
mentre els seus senders antics,
errabunds, sense destí
i el seu Déu antic de cabell aspre,
esprimatxat
se’n riuen silenciosament amb rialletes com de vent
de l’home, i de tots els seus senders.)
Mount St. Helens, llac Spirit, 1947 Gary
Snyder versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
(tots els drets reservats)
