Esposados, enjaulados, drogados: esta es la «solución innovadora» de Europa para el asilo*

El centro de detención en Gjäder. Foto: Francesco Bellina

 

Autora: Maite Vermeulen

Traducción: Àngels Oliveras

Imagínate: un Gobierno que lleva a personas migrantes, esposadas como delincuentes, a bordo de un buque de la marina hasta una cárcel de un país en el que nunca han estado.

Imagínate: un juez reprende al Gobierno, pero este sigue adelante sin inmutarse y denuncia en los medios de comunicación que los jueces, con sus sentencias, ponen en peligro la seguridad nacional.

Imagínate: no se permite al mundo exterior tener contacto con las personas migrantes, que están enjauladas y sedadas.

Esto te sonará a noticia de los Estados Unidos en plena era Trump, ¿verdad? A algún desconcertante espectáculo fascista que tiene lugar al otro lado del océano, ¿verdad?

Pues no es así. No es una historia estadounidense. Esta historia transcurre en Europa.

Y pasa al margen del foco mediático. Está cuidadosamente protegida de la interferencia de organizaciones de derechos humanos y organismos legisladores. Con una estructura jurídica tan compleja que casi nadie logra entenderla.

Durante el último año, junto con el periodista italiano Giacomo Zandonini, investigué el acuerdo migratorio que Italia firmó con Albania. Un acuerdo que la mayoría de los países de la UE, incluidos los Países Bajos, consideran un ejemplo «innovador» de cómo trataremos en un futuro a las personas migrantes que quieran llegar a Europa.

Si analizamos ese «modelo innovador», vemos cómo se pisotean no solo los derechos de las personas migrantes, sino también el propio Estado de derecho. Y que la falta de transparencia es la base de este proyecto para un nuevo enfoque europeo de la migración.

Tramitación de solicitudes de asilo fuera de la UE

En virtud del acuerdo entre Italia y Albania, llamado formalmente el «Protocolo sobre el refuerzo de la cooperación en materia de migración», Italia ha construido dos «instalaciones» en territorio albanés para «gestionar» a las personas migrantes: un centro de registro en la ciudad portuaria de Shëngjin y un «hotspot»(1) y centro de expulsión en la localidad de Gjadër.

El objetivo: interceptar en el mar a las personas migrantes que se dirigen a Italia y llevarlas a Albania, un país que no pertenece a la UE. Desde allí, se les deniega el asilo mediante un procedimiento rápido y se las deporta cuanto antes a su país de origen.

Italia lleva desde octubre de 2024 intentando poner en práctica este sistema, pero no se le ha permitido. Entre otros motivos, porque Italia no puede retener a una persona durante más de 48 horas sin orden judicial. O porque estas personas no tienen ningún vínculo con Albania (2). Los jueces italianos y europeos han rechazado una y otra vez el internamiento de personas migrantes en Albania. Y una y otra vez, el Gobierno italiano ha buscado resquicios legales para eludir esta prohibición.

Otros países europeos siguen con gran interés este tira y afloja. «¡Por favor, manténganme al tanto de los acontecimientos, ya que, en mi opinión, se pueden extraer buenas lecciones de ello!», escribe un funcionario del Ministerio de Asuntos Exteriores neerlandés en un correo electrónico interno. (3)

Y es que los Gobiernos europeos llevan años buscando un modelo que les permita dejar de alojar a los solicitantes de asilo en territorio de la UE. Por ejemplo, en 2022, los británicos cerraron con Ruanda un acuerdo que fue bloqueado en el último momento por un juez, cuando los solicitantes de asilo ya estaban en el avión. La ministra neerlandesa de Comercio Exterior y Cooperación al Desarrollo, Reinette Klever (PVV), habló en 2024 de un acuerdo con Uganda para acoger a solicitantes de asilo (Uganda aún no estaba al corriente de ello).

Incluso el mayor partido de los Países Bajos, D66, que mantiene posturas relativamente progresistas en materia de migración, afirma en el borrador del acuerdo de gobierno con el CDA que aspira a un sistema «en el que las solicitudes de asilo puedan presentarse y tramitarse fuera de Europa».

Intentos de suicidio y celdas destrozadas

Pero la pregunta es: ¿de verdad es deseable tramitar las solicitudes de asilo en un centro de detención de un país lejano? ¿Cómo afecta eso a las personas recluidas allí? Porque hay que tener en cuenta que no se trata de delincuentes.

La situación de las personas migrantes en Gjadër, la localidad de Albania donde se ha construido el hotspot, es francamente impactante. No saben por qué están en Albania ni cuánto tiempo estarán recluidas. No pueden recibir visitas. No tienen zonas comunes ni instalaciones deportivas, ni siquiera un trozo de césped por el que pasear.

Intentos de suicidio, emergencias médicas, celdas destrozadas, pero también personas que intentaron coserse los labios: es el pan de cada día. Una persona se bebió una botella entera de champú. (4)

Para lidiar con el estrés, a las personas migrantes les recetan antidepresivos y somníferos. Muchas apenas pueden hablar. (5)

Hasta ahora, desde que abrieron los centros, en 2024, «solo» 256 personas han estado retenidas en Gjadër. La idea de la primera ministra italiana Giorgia Meloni es que se encarcele a 36 000 migrantes al año. Cómo será la situación entonces, ni nos lo podemos imaginar.

¿Qué derechos quedan?

Si preguntamos en Bruselas o en otras capitales europeas sobre el acuerdo entre Italia y Albania, la palabra de moda es «innovador».

Diecisiete líderes gubernamentales europeos hablan en una carta sobre «alianzas innovadoras» para la migración. El Ministerio de Asilo y Migración de los Países Bajos quiere «apostar por formas innovadoras de cooperación en materia de migración, como el acuerdo entre Italia y Albania». Y el primer ministro Dick Schoof asistió a una reunión de países «afines» sobre «soluciones innovadoras» para la migración irregular. (6)

En este contexto, «innovador» significa que, cuando se alcanzan los límites de la ley, es hora de cambiarla. Y de seguir modificándola hasta poder hacer lo que se quiera con las personas migrantes. (7)

Y eso a pesar de que no hay ninguna prueba de que «resuelva» nada. Hasta ahora, el proyecto de Albania no ha tenido ningún efecto en el número de llegadas a Italia ni ha supuesto una gestión más eficaz del sistema de asilo. No en vano, el destacado grupo de expertos europeo CEPS (8) califica el acuerdo como «una mala práctica en materia de política de migración y asilo». «Debe considerarse un modelo que evitar —escriben los investigadores del CEPS (9)—, ya que se caracteriza por una ilegalidad y una inviabilidad generalizadas que socavan tanto su aplicación como su racionalidad».

Pero este acuerdo no tiene nada que ver con consideraciones racionales. No se trata de una gestión más eficaz de los fondos ni de una agilización del proceso de asilo. Lo que el acuerdo representa ante todo es un modelo de cómo acabar con los derechos humanos, debilitar el Estado de derecho europeo y normalizar las posturas de la extrema derecha sobre la migración.

En estos momentos se están elaborando en Europa nuevas leyes que facilitarán este tipo de acuerdos. (10) Así, los obstáculos jurídicos con los que se ha encontrado el Gobierno italiano en Albania sirven para identificar las leyes y normas que deben modificarse.

La pregunta es, pues, qué nos quedará del ordenamiento jurídico de la UE si se normaliza cada vez más el deseo de los políticos europeos de encerrar a los solicitantes de asilo en otros países.

La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, califica el acuerdo como un «cambio de paradigma». (11) Y tiene razón: es un cambio, pero hacia un mundo en el que los derechos humanos han dejado de existir.

* Este es un resumen del reportaje «Esposados, enjaulados, abandonados: esta es la “solución innovadora” de Europa para las personas migrantes no deseadas», de Giacomo Zandonini y Maite Vermeulen.

https://decorrespondent.nl/16676/cuffed-caged-cast-away-this-is-europe-s-innovative-solution-for-unwanted-migrants/affc17b7-633d-0f15-12c3-283e9d6d5842

(1) Un «hotspot» es un lugar donde se pueden procesar solicitudes de protección internacional de forma acelerada. Es una combinación entre un centro de solicitud de asilo y una cárcel; los solicitantes no pueden salir del centro.

(2) Según el «criterio de conexión» europeo, solo se puede trasladar a las personas migrantes a un país con el que tengan un vínculo, por ejemplo porque hayan vivido o tengan familia en él.

(3) El correo se hizo público por una «petición Woo». Según la Ley Woo (Ley del Gobierno Abierto), cualquier persona puede solicitar al Gobierno que divulgue información.

(4) Estas historias recuerdan a la «Solución del Pacífico» australiana. A partir de 2001, esta política provocó que las personas migrantes que llegaban en barco a Australia fueran recluidas indefinidamente en instalaciones carcelarias de la isla de Manus (Papúa Nueva Guinea) y el Estado insular de Nauru. Amnistía Internacional describió los centros como «una mezcla tóxica de incertidumbre, detención ilegal y condiciones inhumanas», caracterizada por «una epidemia de autolesiones».

https://www.amnesty.org/en/documents/asa42/002/2012/en/

https://amnesty.org.nz/australia-s-regime-cruelty-has-turned-nauru-open-air-prison/

(5) Esto lo vio claramente Anna Strolenberg, diputada del Parlamento Europeo por Volt, cuando visitó el centro en mayo de 2025. «La mayoría de los hombres apenas respondían —cuenta—. Estaban apáticos o hablaban con dificultad. Un hombre se sacó un puñado de medicamentos del bolsillo de los pantalones para mostrárnoslos. Dijo que todos tomaban antidepresivos y somníferos. Algunas de las personas con las que hablamos no sabían qué día era ni cuánto tiempo llevaban encerradas».

En un informe que escribieron las políticas italianas Cecilia Strada y Rachele Scarpa para el Consejo de Europa se lee lo siguiente sobre el centro de Gjadër: «Tras unas semanas en el centro, todos los detenidos manifestaron que tenían importantes problemas emocionales y psicológicos, con una necesidad generalizada de iniciar o intensificar un tratamiento farmacológico, dirigido expresamente a hacer frente a las circunstancias que deben soportar y a poder dormir».

(6) Fuente: Giorgia Meloni en X (17 de octubre de 2024).

(7) Fuente: Heinrich Böll Stiftung: ‘From fast-track asylum to return hubs. The Italy-Albania deal on trial’

https://gr.boell.org/en/2025/09/10/fast-track-asylum-return-hubs-italy-albania-deal-trial

(8) Centre for European Policy Studies.

(9) Fuente: CEPS: ‘The 2023 Italy-Albania protocol on extraterritorial migration management’

https://www.ceps.eu/ceps-publications/the-2023-italy-albania-protocol-on-extraterritorial-migration-management/

(10) Como la propuesta de un nuevo Reglamento sobre el retorno, que permite la creación de «centros de retorno» en países ajenos a la UE.

https://verblijfblog.nl/de-externalisering-van-het-eu-asielbeleid-de-italie-albanie-deal-en-een-rechtsgrondslag-voor-terugkeerhubs-in-de-nieuwe-terugkeerverordening/

(11) Fuente: Palazzo Chigi: ‘Vertice Intergovernativo Italia-Albania, scambio di accordi e dichiarazioni alla stampa’ (a partir de 14:50).

Original en neerlandés:

https://decorrespondent.nl/16670/geboeid-gekooid-gedrogeerd-dat-is-europa-s-innovatieve-oplossing-voor-asiel/ec755200-3e5c-092a-2945-cb0ced85cf20

El que vaig aprendre sobre el racisme escoltant les persones que l'experimenten (Rob Wijnberg)

Traducció: Àngels Oliveras

"Jo no veig el color"

Fa set anys vaig dir una cosa semblant en relació amb el racisme, totalment convençut que era el que havia de dir. Avui, set anys més tard, m'avergonyeixo en llegir les meves paraules. I si ho sento dir a algú, sento vergonya aliena.

El que ha canviat ha estat que he deixat de preguntar-me què és el que penso que és el racisme i he començat a escoltar el que han de dir les persones que el viuen de primera mà. Persones que tenen un aspecte diferent del meu. Persones que procedeixen d'un lloc diferent del meu. Persones que experimenten el món de manera diferent de com ho faig jo.

Aquest article és un intent de resumir el que he après d'aquestes persones. Res d'aquest text no pretén acusar ni censurar ningú; malgrat tot, si algú ho sentís així, és que segurament hi ha una raó per fer-ho. Jo també em sentia atacat quan es parlava de racisme i ara veig que això era part del problema. Si reacciones irritat o a la defensiva, pregunta't quin n’és el motiu. La resposta pot ser molt aclaridora.

Si no et sents atacat, serà perquè "com que l'univers no té centre, tu no ho pots ser", parafrasejant l'astrònom Neil de Grasse. (1) En poques paraules: entens que el món no gira al teu voltant. I que la realitat en què per casualitat vius no és la mateixa per a totes les persones.

I aquesta és just la lliçó més important que vaig aprendre de les converses que vaig tenir: que totes les persones podem viure al mateix món i alhora habitar planetes totalment diferents.

La diferència entre aquests planetes continua determinada en gran part pel color de la pell, la procedència, el gènere i l'orientació sexual. (2) A veure, no és així al cent per cent, no tant com abans, no a tot arreu igual, però en bona part continua sent així. I si per atzar ets blanc, autòcton, home i heterosexual (com jo), és molt probable que no t'hagis adonat ni d’això. D'altra banda, si resulta que ets negre, immigrant, dona o queer, no entens com a algú se li pot passar per alt.

La frustració mútua resultant és el que se sol anomenar “el debat sobre el racisme”.

El racisme és una jerarquia social amb persones com jo al cim

Una de les coses més importants que vaig aprendre va ser gràcies a OluTimehin Adegbeye, la nostra corresponsal ubicada a Nigèria, que escriu sobre discriminació i exclusió. Em va explicar que el racisme no tracta tant de com jo la veig a ella, del que penso d'ella o de com m'hi relaciono -encara que és cert que el racisme es manifesta també en les actituds, les opinions i els comportaments de la gent.

De fet, hi ha gent que considera inferiors les persones de color i així les tracta. De vegades, a aquesta gent se la reconeix pel capirot blanc que porta o pels tatuatges d'esvàstiques; altres, no se la reconeix per res. De vegades, ho sents pel que opinen sobre raça i intel·ligència; altres, no ho sents per res. De vegades, es nota per la selecció que fan dels sol·licitants d'ocupació o per les polítiques de dret d'admissió; d'altres no es nota en res.

Però aquestes actituds, opinions i comportaments només són símptomes del racisme. El racisme en si mateix, com va explicar OluTimehin (3), és un sistema. Un sistema que produeix i manté una determinada jerarquia social , amb persones com jo -blanc, home, heterosexual- a dalt, i persones com ella -negra, dona, queer- a baix.

Aquest sistema –i no la meva visió del món, actitud o comportament– és contra el que protesta el moviment Black Lives Matter. Quan es deixa que el sistema funcioni de manera 

natural, el resultat més probable és que OluTimehin treballi per a mi i no al revés.

"Un món en què no hi hagi cap racista pot continuar sent racista", resumeix amb encert OluTimehin, "mentre el sistema que produeix aquesta jerarquia continuï existint".

Podem imaginar aquesta jerarquia així:

Jo sóc un home blanc heterosexual. Vaig néixer als Països Baixos, fill de pares blancs amb bons salaris. Vaig anar a una bona escola i després vaig provar diversos estudis fins acabar graduant-me en el que realment més m'interessava. A continuació, vaig obtenir una feina en un diari respectable, del qual me'n vaig anar, després de sis anys fantàstics, per un conflicte ideològic. Vaig decidir crear la meva pròpia empresa i vaig recórrer als meus contactes perquè em donessin un cop de mà. Mig any més tard, vaig anar a un conegut programa nacional de televisió i vaig llançar un crowdfunding que va aconseguir el capital d'arrencada necessari per crear la plataforma periodística que ara estàs llegint. (4)

Res d'això no va ser perquè sóc un home blanc, autòcton i heterosexual. (5)

Però, si hagués estat un home negre, hauria estat menys probable que els meus pares guanyessin tants diners, que hagués anat a una bona escola, que m'hagués sentit lliure per provar diversos estudis abans de trobar el que m'interessava suficient per acabar-ho. També hauria estat menys probable que hagués obtingut una bona feina en un diari respectable i, segurament, hauria tingut menys suport social per mantenir-me ferm davant d'un conflicte ideològic que m'acabaria portant a marxar-ne. Per això hauria estat menys probable que hagués creat la meva pròpia empresa i segurament hauria tingut menys contactes per poder aconseguir-ho. A més, hauria estat menys probable que m'haguessin convidat a un conegut programa de televisió per llançar la meva empresa.

En resum, si jo fos un home negre, seria significativament menys probable que m'hagués convertit en el fundador de De Correspondent.

I encara seria menys probable si fos una dona negra. I encara menys si fos una dona negra i lesbiana. I encara menys si fos una dona negra, lesbiana i procedent d'un altre país. (6)

Com ja hauràs notat, la paraula clau en tot això és probabilitat . Perquè encara que el racisme és sistèmic, res no està predeterminat ni és inevitable. El fet que siguis negre, immigrant, dona o queer, o tot alhora, no vol dir que no poguessis haver fundat De Correspondent. Racisme vol dir que en el teu cas la probabilitat d'aconseguir-ho no és la mateixa que la que tinc jo.

Si la vida és un casino, aleshores el racisme és el següent:

Un home blanc va al casino amb cent euros, saluda el porter, canvia els diners en fitxes per valor de cent euros a la caixa i les posa totes al número 24 d'una ruleta francesa, on té 1 sobre 37 possibilitats que la boleta caigui al seu número.

Un home negre va al casino amb noranta dòlars (perquè guanya menys), el registren a l'entrada ("és el procediment, senyor"), canvia els diners en fitxes per valor de vuitanta euros a la caixa ("taxa de canvi") , i les col·loca totes al número 24 d'una ruleta americana, on té 1 sobre 38 possibilitats que la boleta caigui en el seu número (perquè hi ha una zero extra a la roda) (7).

Al casino no hi treballen racistes.

Des de dalt, qualsevol piràmide social sembla plana

La segona cosa més important que vaig aprendre va ser que és dificilíssim imaginar-te que de veritat existeix una jerarquia social, quan tu mateix ets a dalt. Des de dalt, totes les piràmides semblen planes. També la piràmide històrica, socioeconòmica que és la nostra societat.

Una persona blanca que diu: “Jo no veig el color” és el mateix que un director que diu “Jo no veig la jerarquia”. Que per a tu no sigui visible no vol dir que no hi sigui.

El que sí que vol dir és que tu et pots permetre no veure-la.

Vaig aprendre això gràcies a Eliza Anyangwe, la nostra cap de redacció de The Correspondent, quan ens preguntàvem com pot ser que de vegades els nostres col·legues la percebin a ella com una persona dominant, insensible i manaire, i a mi no, mentre que solem tenir les mateixes opinions , dir les mateixes coses i seguir la mateixa política.

Una part de la resposta és: perquè ella es comporta de manera més dominant, mostra menys vulnerabilitat i inicia el debat més sovint que jo.

Però una altra part de la resposta, igual d'important és: perquè jo em puc permetre no fer-ho.

I això per què?

Perquè com a home blanc i heterosexual sóc la norma. Si fos el director d'una companyia d'aviació, al diari posarien: "Rob Wijnberg, al capdavant de KLM", i no "Un home al capdavant de KLM". Si tingués xicota/promesa, la gent diria: "Té una relació", i no "Ha sortit de l'armari". Si tingués un paper en una pel·lícula, al guió posaria: "Un home entra a l'habitació", i no "Un home blanc entra a l'habitació".

La conseqüència de ser la norma és que les coses que per a mi són naturals i no em suposen cap esforç, per a altres no és així en absolut. Si jo vull tenir atenció, no l'he d'exigir, la rebo sense més ni més. Si vull ser pres seriosament, no he de demostrar primer que hauria de ser pres seriosament, em prenen seriosament sense més. Si vull donar la meva opinió, no he de demanar torn abans o esperar la meva oportunitat, la dono sense més ni més.

El resultat és que no em cal ser dominant, insensible i manaire per ser vist, escoltat o pres seriosament. I en el cas que fos dominant, insensible i manaire, s'acceptaria més ràpid, i és probable que em consideressin varonil, decidit i amb dots de lideratge.

Però si no ets la norma, perquè no ets blanc, o no ets home, o no ets heterosexual, o no ets autòcton, o res de tot això, aquestes coses no passen de forma natural, sense esforç.

El resultat és que si vols ser vist, escoltat o pres en compte de debò, has d'atreure primer l'atenció, reclamar la teva autoritat i exigir el teu torn –i, quan ho fas, et poden acabar anomenant 'antipàtic', 'esquerp', 'insistent' 'exigent, 'exagerat', 'melodramàtic' o una combinació de tot això.

També pots optar per no fer-ho, però llavors et costarà més rebre atenció, exercir l'autoritat i que et donin la raó – i això suposa que t'assignin menys salari, menys possibilitat de promoció, menys temps en antena i menys espais valuosos.

Dones directives, activistes de color, homosexuals en un vaixell de l'Orgull diuen sobre això: "És exactament així". (8)

Comentaristes de futbol, ​​presentadors de televisió i columnistes, tots ells blancs, homes i heterosexuals diuen sobre això: "Però de què parles? [...] L'esclavitud es va abolir [...] el dret a vot de la dona [...] el matrimoni gai [...] això no és Amèrica [...] igualtat d'oportunitats [...] amics negres [...] simples incidents [...] llibertat d'expressió [.. .] només una broma [...] saber encaixar [...] sense mala intenció [...] Barack Obama".

Ser la norma dificulta veure la norma. (9)

Així que et convences a tu mateix que els avantatges que tens a la vida es deuen només al teu propi esforç.

Amb vent en contra cal pedalar més fort, amb el vent a favor et creus que pedaleges més fort.

I al final t'acabes creient que no tens cap avantatge. Creus que el racisme no existeix, perquè tu no l’experimentes. Creus que el color no importa perquè tu no el veus.

El debat sobre el racisme no és un debat, no és una acusació ni un intent de fer-te callar la boca

Que la vida és injusta, el pastís està mal repartit, i els que treuen el màxim profit no s'adonen dels seus avantatges ni tenen el més mínim interès a canviar això?

Ah sí? De debò?

Però jo què hi tinc a veure, t'estaràs preguntant. Si jo no hi puc fer res? No és culpa meva , oi?

La bona notícia: gairebé ningú te'n dona la culpa -encara que de vegades puguis sentir que ho fan. Gairebé ningú afirma que tu tinguis la culpa dels esclaus que mai has tingut, de la colonització de països on mai hi has estat, de la violència que mai has utilitzat, de la discriminació de persones que mai has conegut.

Hi ha pocs activistes antiracistes partidaris de la idea cristiana del pecat original. (10) I encara menys els que propaguen la idea de la culpabilitat individual sobre la base del color de la pell, la procedència, el gènere o l’orientació sexual. Per sort.

El que sí que afirma la gent és que segueix havent-hi enormes desavantatges col·lectius en base al color de la pell, la procedència, el gènere i l'orientació sexual -i que això no canviarà si col·lectivament seguim fent com si no passés.

La millor notícia: encara que no sigui culpa teva, sí que pots fer alguna cosa. En primer lloc, reconèixer que és així. Reconéixer que si tu no ho veus, no vol dir que no existeixi. Reconèixer que si tu no ho experimentes, no vol dir que no ho experimentin altres. Reconèixer que encara que no pretenguis ofendre, les teves paraules o accions poden afectar una altra persona.

Perquè el primer pas per solucionar un problema és reconèixer-ne l'existència.

Això ho vaig aprendre de Nesrine Malik, la nostra corresponsal que escriu sobre el progrés de la política (11). Per aquest motiu, diu Nesrine, la protesta mundial de Black Lives Matter no és només una reacció al racisme creixent, sinó un símptoma de progrés racial. Un símptoma de més empoderament, més igualtat i, sobretot, més solidaritat. Més reconeixement del problema.

En realitat, “el debat sobre el racisme” no és un debat. Tampoc no és una acusació. I, per descomptat, no es tracta de demanar preferència o compassió. Ni és un intent de callar-te la boca o treure't "el que és teu".

Simplement és el desig de poder anar al casino amb la mateixa quantitat de diners a la butxaca, que el porter et saludi igual, rebre la mateixa quantitat de fitxes a la caixa i tenir la mateixa possibilitat de guanyar a la ruleta que qualsevol altre.

Quan OluTimehin (12), Eliza (13) i Nesrine (14) escriuen aquestes coses als seus articles, es troben amb milers de comentaris per part d'homes blancs que els expliquen quina és la definició del racisme, segons els diccionaris que ells tenen a la prestatgeria. Que els expliquen que la raça és una ficció, segons el llibre de biologia que tenen a la prestatgeria. Que els expliquen quant de temps fa que es va abolir l'esclavitud, segons el llibre d'història de la seva prestatgeria. Que els expliquen que hi ha homes blancs per als quals la societat també és una piràmide difícil d'escalar, segons el llibre de sociologia de la prestatgeria. Però resulta que aquests homes no es pregunten perquè necessiten llibres (15) per explicar tot això.

Jo era un home així.

Per tant, encara ens queda molt de camí. Però veure el problema és un gran pas cap a la direcció correcta.

Veure el color.

-- 

Article original en neerlandès: “Wat ik leerde over racisme door te luisteren naar mensen die het ervaren”, de Rob Wijnberg, publicat a De Correspondent el 30 de juliol de 2020.

Versió en anglès: 

Traducció al castellà:

--

(1) Font

(2) També hi ha altres motius, com el nivell educatiu o la classe social, però el que vull destacar aquí és que el nivell educatiu i la classe social no només són identitats marginalitzades en si mateixes, sinó que també són el resultat del color de la pell, la procedència, el gènere i la identitat sexual.

(3) Aquí

(4) De Correspondent

(5) El privilegi és correlatiu, no causal. També hi ha homes blancs, autòctons i heterosexuals de famílies pobres, amb menys formació acadèmica, amb feines no tan bones, amb menys contactes socials i sense una empresa pròpia.

(6) I encara molt menys probable si jo tingués una discapacitat física o intel·lectual, però això ho deixo de banda deliberadament.

(7) Els números esmentats es refereixen a les probabilitats a la ruleta francesa (un zero) i l'americana (dos zeros), però és en sentit figurat, és clar. En realitat, les oportunitats (al mercat laboral, per exemple) es distribueixen d'una altra manera (amb encara més desavantatges per a les persones de color, per cert).

(8) Lynn Berger va escriure aquest formidable article sobre el tema.

(9) Això té un nom: la ceguesa dels privilegis.

(10) El pecat original és la idea que des del teu naixement carregues amb la culpa pels delictes comesos per generacions anteriors a tu. Això és diametralment oposat a la idea moderna que l'home neix innocent i només se'l pot responsabilitzar dels seus propis actes (o per negligència).

(11) Aquí podràs conèixer millor Nesrine.

(12) Aquí

(13) Aquí

(14) Aquí

(15) Llibres d'homes blancs i heterosexuals, per descomptat.

 

Un antídoto que rima con anti-racista

Una clase del taller de rap anti-racista. Flickr

Artículo original de eldiario.es escrito por Marc Balfagón Iniesta 

"Los nazis pretenden tu amor de rehén" o "No viene en patera el que roba, vecina, quien roba el trabajo viene en limusina" son algunas de las frases del vídeo Canvia el punt de vista (Cambia el punto de vista) sobre los talleres de rima antifascista en los institutos de Sabadell (Barcelona). En 2015, el vídeo se convirtió en viral en Cataluña con casi 40.000 reproducciones, sobre todo entre la comunidad educativa.

Desde los confines de la tierra… venir a morir aquí

Hace un par de meses una amiga me presentó virtualmente al periodista Alfonso Armada. De ahí surgió la posibilidad de escribir un artículo en su revista digital fronterad.
Al mismo tiempo, otra amiga me explicó la historia de Ibrahim y la desgracia de los CIEs en España y en Europa en general. Esta historia unida a la de un ciudadano chino del cual ya escribí un artículo en este mismo blog me llevaron a escribir la historia que os paso a continuación:

Desde los confines de la tierra… venir a morir aquí

"Schadenfreude": la presunción de inocencia en vías de extinción

A continuación os enlazo un artículo de opinión sobre la presunción de inocencia publicado en el diario Noticias de Navarra escrito por la Asociación Pro Derechos Humanos Argituz.Es por asi decir otro paso en la misma dirección que mi artículo Una malaltia anomenada rumor, aunque los autores lo centran en el ámbito periodístico.

Racismo con los chinos en España (y en Catalunya también) (11/17)

Hace un tiempo publiqué un artículo en el que comentaba el hecho de que un ciudadano chino se suicidó desesperado después de ver las múltiples trabas administrativas que el ayuntamiento de Esplugues del Llobregat le iba poniendo para poder abrir su restaurante. Curiosamente parece que un funcionario del mismo ayuntamiento vivía en el bloque donde se tenía que abrir el restaurante. El señor Xiao Rong Xhou era simplemente un señor chino que emigró en busca de una vida mejor para su familia.

Esto es racismo 'light', racismo 'oculto', racismo de 'mirar hacia otro lado', por eso mismo publiqué otro artículo que intentaba desmontar los estereotipos en los que se sustentan los rumores racistas del estilo 'vienen a quitarnos el trabajo', etc.

After 9/11, Was War the Only Option? (by Noam Chomsky)

After 9/11, Was War the Only Option?

Noam Chomsky

In These Times, September 5, 2011

This month marks the 10th anniversary of the horrendous atrocities of Sept. 11, 2001, which, it is commonly held, changed the world. The impact of the attacks is not in doubt. Just keeping to western and central Asia: Afghanistan is barely surviving, Iraq has been devastated and Pakistan is edging closer to a disaster that could be catastrophic.
On May 1, 2011, the presumed mastermind of the crime, Osama bin Laden, was assassinated in Pakistan. The most immediate significant consequences have also occurred in Pakistan. There has been much discussion of Washington's anger that Pakistan didn't turn over bin Laden. Less has been said about the fury among Pakistanis that the U.S. invaded their territory to carry out a political assassination. Anti-American fervor had already intensified in Pakistan, and these events have stoked it further.

Si tú fueras yo: un juego online antiracista

Materiales complementarios para trabajar en el tema de interculturalidad y contra el racismo en la Web de Cruz Roja Española Comunidad de Madrid.

Ibou, Teresa y Mariam prestan rostro e historia a los miles de personas inmigrantes que, por diversas razones, se vieron obligados a abandonar su lugar de origen para emprender la búsqueda de una vida mejor. Un juego en línea que nos ayuda a conocer su historia y a ponernos en su piel.

DSK: The Maid's Tale

She was paid to clean up after the rich and powerful. Then she walked into Dominique Strauss-Kahn's room—and a global scandal. Now she tells her story.

DSK: Derecho de pernada

A principios del pasado mes de junio publiqué una entrada titulada 'La economía es la polla, estúpido' en el que hacía un pequeño repaso de algunos depredadores sexuales de la política conocidos por todos. Evidentemente, el señor Strauss Khan estaba entre ellos.
Posteriormente viajé a París y mi sorpresa fue ver las dudas que generaba la acción del señor Khan simplemente porque la camarera en cuestión había mentido para conseguir entrar en EEUU. ¡Cómo si eso justificase la violencia sexual de cualquier tipo!
La semilla de la duda ya germinaba.
Los abogados del Sr. Khan lo habían conseguido.
Yo insistía en que la prepotencia machista de algunos depredadores sexuales hace que ni siquiera se planteen si está bien o mal lo que hacen. Simplemente tienen derecho a ello. ¿Cómo no va a aceptar mis favores sexuales una camarera, y encima negra? ¿Quién va a dudar de mi palabra ante la palabra de una mujer negra 'ilegal' sin papeles?
Pues bien, tengo que agradecer al Sr. Vargas Llosa su valentía por escribir aquello que muchos pensamos y por eso lo reproduzco a continuación.

Un ‘movimiento’ global

Amnistia Internacional: un movimiento global.
Con motivo de su 50 aniversario iremos publicando artículos del blog de AI durante el verano.

Si se recurre a las grandes cifras de las que se suele echar mano para definirla: “la organización de defensa de los derechos humanos más grande del mundo…”, “…3 millones de miembros y simpatizantes en 150 países…”, “…más de 400 personas de 66 nacionalidades diferentes trabajan en su oficina central en Londres…, “…recibió el Premio Nobel de la Paz en 1977…”…en 50 años ha publicado 17.000 informes y documentos sobre derechos humanos…”,”…su Informe Anual se publica en 25 lenguas distintas…”, etc, etc.
Podría dar más datos –lo haré más adelante, ya que algunos son francamente curiosos- pero ahora quiero volver al objetivo inicial de este post e intentar explicar qué es Amnistía Internacional.

Xiao Rong Xhou: in memorian

La otra mañana, entre trazo y trazo de mi pincel sobre el papel de arroz observé cómo caían frágiles e inocentes pétalos de flores del geranio que había frente a mi. 
Esa frágil e inocente muerte, o suicidio, no sé, de las flores me transportó por un momento a la frágil e inocente muerte inducida de Xiao Rong Xhou.
Y digo expresamente inducida, porque un suicidio de estas características es repugnante, vomitivo, indecente e inhumano, no por el que lo ha hecho, sinó por aquel o aquellos que lo han inducido.