La gent de dretes, els grans empresaris, els corruptes, alguns governants, els de la Conferència Episcopal ho tenen clar, a la dreta i, així, malgrat NO pujar en vots, poden guanyar eleccions gràcies a les abstencions de la gent 'humana'.
A continuació us faré un resum d'un article de l'ecopoeta Gary Snyder que va escriure al voltant del 2006. Les negretes i majúscules són meves. És un resum d'un assaig que podeu trobar en el llibre Les muntanyes són la teva ment publicat per Tushita edicions.
Espero que us faci reflexionar i que us serveixi per decidir-vos a votar i a no a abstenir-vos. Us agrairé que el reenvieu a molta gent per tal d'aconseguir canviar la tendencia al desànim que acompanya als partits de l'establishment de retòrica buida.
Per cert, si algú de vosaltres té comentaris constructius que ens ajudin a la resta us agrairé que els feu al final d'aquesta entrada.
... El que està succeint ara a la naturalesa arreu del món, a la flora i fauna, a l’oceà, a la pradera, al bosc, a la sabana, i al desert, a tots els espais i hàbitats, es pot comparar a una guerra contra la naturalesa.
Tot i que els éssers humans han interaccionat amb la naturalesa durant milers d’anys, i de vegades destructivament, mai no va ser ben bé una “guerra”.Uns quants artistes i escriptors s’han apuntat a la defensa activa de la naturalesa i s’han posat a lluitar en “el costat salvatge”....
... Algú altre també va dir un dia que el que fa que un bon text ho sigui és allò salvatge que conté. Allò salvatge dóna cor, valor, amor, esperit, perill, compassió, habilitat, feresa i dolçor, tot alhora, al llenguatge.
... El dia que vaig pujar per primer cop al mont Saint Helens era el 13 d’agost de 1945.
... D’hora al matí del 14, jo em vaig acostar al refugi per fer un cop d’ull al tauler d’anuncis. Hi havia pàgines senceres del diari clavades amb xinxetes: fotos d’una ciutat bombardejada des de l’aire, l’estimació de 150.000 morts només a Hiroshima, ... Horroritzat, culpant els científics i els polítics i els governs del món, vaig fer-me un jurament, alguna cosa semblant a “Per la puresa i la bellesa i la permanència de la muntanya Saint Helens, lluitaré contra aquest poder destructiu i cruel i contra els qui intenten utilitzar-lo durant tota la meva vida”.
La declaració en aquell diari de 1945 que la naturalesa estaria arruïnada per dècades em va indignar tant com l’enorme destrucció de vida humana innocent.
... La vida orgànica del planeta s’ha mantingut a ella mateixa, en canvi constant, i ha patit i s’ha recuperat de diverses grans catàstrofes al llarg de milers de milions d’anys. Ara som en un altre temps potencialment desastrós per al món orgànic. L’impacte del món hiperdesenvolupat en l’aire, l’aigua, el sòl, la flora i la fauna causa l’extinció d’espècies, l’enverinament de l’aire i l’aigua, genera muntanyes amb esllavissades de fang però sense arbres i ens deixa un sòl que no val per conrear aliments sense el subsidi permanent proporcionat pels combustibles fòssils.
... Un pot preguntar-se què costaria tenir una agricultura que no degradi els sòls, una pesca que no exhaureixi l’oceà, una silvicultura que mantingui intactes les conques divisòries i els ecosistemes, polítiques de població que respectin la personalitat i la sexualitat humanes mentre mantenen xifres sostenibles, i polítiques energètiques que no desencadenin petites guerres ferotges. Aquestes són les qüestions clau que donen sentit a les nostres vides i més enllà.
Molts dels nostres líders assumeixen que el camí on som ara es mantindrà per sempre i que ningú no hi aprendrà gaire, que la política no canvia. És el mateix vell missatge dels enginyers, empresaris i governants, amb la seva retòrica buida de dades i gestió.
... Així que, tornant a les preguntes clau, què faria falta? Sabem que la ciència i les arts poden ser aliades. Necessitem més dones en la política. Necessitem una visió religiosa que abraci la naturalesa i no temi la ciència, líders empresarials que coneguin i acceptin els límits ecològics i espirituals, líders polítics que hagin passat temps treballant en escoles, fàbriques o granges i, potser, alguns que encara segueixin escrivint poemes. Necessitem líders intel·lectuals i acadèmics que hagin estudiat història i ecologia, i que els agradi ballar i cuinar. Necessitem poetes i novel·listes que no parin atenció als crítics literaris. Però el que més necessitem és, en última instància, éssers humans que estimin el món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario