Quadern de nit d'Albert Planelles, Témenos edicions, Barcelona 2017
Quadern de nit és
un dietari en el sentit estricte de la paraula. Allà on un cronista escriu per
dies els esdeveniments més notables que li han succeït, allà on algú escriu
observacions i reflexions dia rere dia.
Albert Planelles és aquest cronista que comença el setembre de 2014 i s’allarga (en alguns moments sí s’allarga) fins al setembre de l’any següent. Tretze mesos documentant allò viscut diàriament amb sentiment, poesia i reflexió.
Albert Planelles és aquest cronista que comença el setembre de 2014 i s’allarga (en alguns moments sí s’allarga) fins al setembre de l’any següent. Tretze mesos documentant allò viscut diàriament amb sentiment, poesia i reflexió.
M’agraden les seves imatges i detalls al
voltant de la natura, l’esdevenir de l’abèlia al llarg de les setmanes, el cucut de
Caldes, el pit roig de branca en branca, sempre acompanyat de la seva
inseparable Sort, el merlot del jardí de l’institut que desapareix i ... (no
vull fer un spoiler).
Un grapat d’aforismes i frases interessants:
No lloguis uns altres ulls per saber com
ets. Mira els teus i porta’ls la contrària. // M’he fet de blanc i negre //
Fer-se gran és passar de riure a somriure // Mirarem de viure bé i deixar viure, sobretot.
Se li nota la preocupació per com
l’ignorància, com a producte cultural, s’escampa per tot arreu: tertúlies,
mitjans de comunicació escrits, polítics. La banalització i democratització de
la cultura que fa que tothom parli i opini de tot.
Acompanyat del descrèdit de l’ensenyament públic, carrega contra els gabinets psicopedagògics, l’educació en mans de partits polítics, errors com els d’atribuir massa poder a pares i psicopedagogs benintencionats en l’educació d’infants i adolescents, cada cop més infantilitzats i sobreprotegits.
Acompanyat del descrèdit de l’ensenyament públic, carrega contra els gabinets psicopedagògics, l’educació en mans de partits polítics, errors com els d’atribuir massa poder a pares i psicopedagogs benintencionats en l’educació d’infants i adolescents, cada cop més infantilitzats i sobreprotegits.
Destaca la desaparició de la cultura de
l’esforç: aprèn qui vol aprendre. Estudiar sempre ha estat un esforç i un
sacrifici. I sense memòria no hi ha coneixement.
La impossibilitat de la no existència de l’avorriment, sense tedi hi hauria menys pensament, menys enginy.
La impossibilitat de la no existència de l’avorriment, sense tedi hi hauria menys pensament, menys enginy.
Records i imatges que et porten a
l’infantessa si has nascut durant la segona meitat dels anys 50 a
Barcelona, quan et parla de les barres de
gel rectangulars que el repartidor estirava del camió amb un ganxo de ferro, es
carregava a l’espatlla protegida amb un drap de cuir ...
Per altra banda, a vegades s’en fa una
mica dur de seguir pel seu ‘abús’ de cultismes, però l’entenc. Està en lluita permanent (de la qual en sóc solidari) contra
la castellanització galopant irrefrenable del català. Comparteixo amb ell
el fet de que els més joves parlen amb un
vocabulari reducïdíssim i no tenen cap interès a aprendre’n més... L’aculturació
avança indefectiblement.
També carrega contra el negoci de l’art,
com quan ens parla de Les constel.lacions
de Miró i es pregunta si les provatures, els esbossos a mig fer, ... s’han de
mostrar com a art i diu: D’aquí cent anys
què quedarà de tot plegat. Un deu per cent?
De totes formes, no vull deixar de
confessar que l’excès de cites literàries, el viatge a Escòcia i les referències al llibre de Houellebecq
m’han resultat una mica excessives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario