A mitjans dels 90 vaig conèixer en Xavier Vinader. Un pou de coneixements i sentit de l'humor infinit. Tan infinit com el nombre de llibres que tenia a casa seva.... El vaig convidar a participar a un curs d'estiu sobre Amnistia Internacional i els drets humans que vaig organitzar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. L'últim cop que el vaig veure va ser a la presentació del seu documental a la Filmoteca de Barcelona ara fa pocs mesos. Vàrem tornar a riure.
A continuació us copio un article de la revista digital de política i societat Alambins escrit per la periodista Concha Catalán, professora d'anglès i periodista. L'interessen les bones històries i el periodisme d'investigació i de dades. Participa a opengov.cat i a historiasdegasto.org . És membre de l'Open Knowledge Foundation. Podeu seguir-la al seu blog Barcelona Littleshell.
Entre 1994 i 1997 vaig formar part de l’equip d’investigació de la revista valenciana El Temps, liderat per Xavier Vinader a Barcelona des dels seus inicis fins al final. Després també vaig col·laborar amb ell en la producció d’un llibre sobre la màfia de l’art que desafortunadament va quedar inèdit. Segueixo trista per la seva mort.
No hi havia horaris per anar a visitar mossos o guàrdies civils en despatxos repartits per tota Catalunya, perseguir fiscals en els sobris edificis dels jutjats o fer-se passar per una periodista ximpleta per tal de poder-se moure en oficines que ocultaven negocis foscos. Hi havia lectura, estudi previ del que s’aspirava trobar, molta recerca de documentació oficial -sense internet, sense fitxers descarregables, sense Google. Molta voluntat, moltes hores, molta feina de vegades endebades i molt poc sou. Autèntic periodisme d’investigació.
Jo aleshores tot just sortia de la Facultat de Periodisme. Vaig tenir dues tandes de pràctiques a Ràdio Nacional, la segona molt divertida, elaborant reportatges (fins i tot vaig viatjar amb el Rainbow Warrior de Greenpeace Barcelona-Mallorca-Tarragona) i una tanda de pràctiques en l’equip d’investigació de La Vanguardia, no tan divertides ni productives. El primer dia, per posar un exemple, em van enviar a la inauguració de la botiga deLevi’s al Passeig de Gràcia. Bona part de la resta del temps el vaig passar editant textos. Estava convençuda que o bé em dedicaria si em dedicava al periodisme, faria periodisme d’investigació. Sentint-me privilegiada per l’oportunitat i plena d’il·lusió, vaig aterrar per l’entrevista de selecció a la casa plena de llibres d’en Xavier, en un edifici d’escala triangular “sens dubte dissenyada per un maçó”, com ell mateix explicava. Va ser simpatia a primera vista i allà m’hi vaig quedar una bona colla d’anys –la seva casa era la nostra oficina més que la pròpia redacció.
Foto: Concha Catalán ©
Hi va haver diversos èxits en aquell període que ningú ha esmentat en els obituaris. El més substancial (mig milió de pessetes vint anys enrere era molt) va ser guanyar el Premi de l’Institut Català de Consum de la Generalitat de Catalunya el 1995 al millor reportatge d’investigació amb “La Clenbuterol Connection“. Es dóna la circumstància que David Martínez Madero (1963-2011) era el fiscal que s’esmenta, perquè havia aconseguit la primera condemna a Catalunya per un enverinament amb clenbuterol, substància d’engreix de bestiar, tot i que vam acordar no citar el seu nom en l’article. Duia tres anys de carrera fiscal. Mai oblidaré la seva amabilitat, el seu entusiasme al descriure la vista oral, els arguments i la densa explicació amb la qual va justificar la condemna. Ens vam veure un parell de vegades més abans que el nomenessin fiscal de la Fiscalia contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada i se n’anés a Madrid el 1999. I allà hi va romandre fins que el 2009 va tornar a Barcelona al capdavant de l’Oficina Antifrau de Catalunya, un projecte trencador, impulsat per Pasqual Maragall, que va trigar quatre anys a arrencar i que pretenia abordar el frau vinculat a l’Administració de manera preventiva (recorden allò del “3 per cent”?). Per la multitud de casos en què Martinez Madero va estirar incansablement del fil i perquè estava amenaçat per la màfia russa i ucraïnesa, segueixo veient misteriosa la seva mort per un infart en un avió a Milà, tornant de Singapur. Entre molts d’altres, va investigar casos tan diversos com el de Litvinenko i els comptes de l’Expo de Sevilla que van derivar en l’operació Pretòria.
Quan vaig decidir presentar “La Clenbuterol Connection” al premi, a El Temps em van mirar amb desdeny i incredulitat. Rebre’l va ser una gran sorpresa per a ells i van decidir que el recolliria l’aleshores director Joan Marí, no pas nosaltres que n’érem els autors, i van retenir els diners durant setmanes. Encara no sé el perquè. Eliseu Climent, propietari de la revista, em va convidar a prendre un cafè un dia en un bonic bar de la plaça de Sant Miquel i em va dir que havia decidit reflexionar durant un parell de mesos sobre el paper de l’equip d’investigació. En altres paraules, que s’havia acabat l’aventura. De El Temps me’n vaig endur l’amistat d’un parell de persones honestes, que encara conservo, però d’altres prefereixo no parlar-ne. Per cert, les empreses de Climent -Edicions del País Valencià i Tres i Quatre SL- segueixen rebent generoses subvencions de la Generalitat de Catalunya, oficialment un mínim de 91.000 euros anuals.
El cafè amb en Climent va ser uns mesos després de ficar-nos amb l’Opus Dei a Catalunya amb un article amb signatura inventada -no recordo perquè- i de tenir-ne a punt de publicar un altre sobre les interessants connexions internacionals de l’organització, basat en la investigació del periodista suís-canadenc Robert Hutchinson, a punt de publicar Their Kingdom Come: Inside the Secret World of Opus Dei, a qui havíem entrevistat en exclusiva. No va arribar a sortir. I això que amb l’Església ja ens hi havíem ficat abans. En una sèrie de dos reportatges, “Il Filone Barcellona“ i “La connexió catalana”, de novembre de 1996, indagàvem sobre perquè l’aleshores arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles i tres persones més de Catalunya formaven part del sumari de l’operació “Cheque to cheque” oberta a la fiscalia de Torre Annunziata (a 25 km de Nàpols).
L’elegant fiscal en cap, Alfredo Ormanni, havia enviat a Espanya una comissió rogatòria per poder interrogar el cardenal sobre per què apareixia el seu nom vinculat a una operació de blanqueig de diners en què hauria intervingut el Vaticà, relacionada paral·lelament amb una altra de tràfic d’armes. Vam aconseguir establirrelacions familiars i/o professionals entre tots els imputats de Catalunya, que negaven conèixer-se. Seguint instruccions d’en Xavier, recordo haver telefonat a les redaccions d’El País i El Mundo a Catalunya perquè la nostra investigació tingués més repercussió, i com em van dir que “d’aquest tema hi ha ordre de publicar només el que donin les agències”.
Altres temes que abordàrem van ser l’esgarrifosa màfia russa, la màfia calabresa, les milícies nord-americanes i la seva relació amb l’atemptat d’Oklahoma de Tim McVeigh, el cas Zabalza i alguns dels escàndols financers de l’època. En Xavier Vinader va investigar l’ETA i els moviments d’extrema dreta, i per fer-ho durant la Transició l’Audiència Nacional el va condemnar a presó el 1983. S’ha dit poc aquests dies que en aquells momentsAmnistia Internacional el va declarar presoner de consciència i que va apel·lar davant el Govern per la seva llibertat, com es relata en l’anuari de 1985 -un any en que “A Espanya, la tortura i els maltractaments a presoners continuen sent la major preocupació d’Amnistia Internacional” i també en aquest International Handbook of Human Rights de 1987. Pocs mesos després del seu retorn pactat a Espanya, el van indultar.
Vinader va saltar a la fama per aquesta investigació però va ser un lector empedreït -a tots i totes ens encarregava buscar, trobar, comprar i portar-li llibres de tot tipus des de qualsevol part del món- i va mantenir un arxiu organitzadíssim de múltiples temes. En quedar-se petit l’espai, en va donar una bona part (aquí en podeu veure l’índex), més que res per si els que ara el ploren s’animen a estirar d’algun fil. De temes per investigar mai en manquen. Gràcies, Xavier, pel teu exemple.
No hay comentarios:
Publicar un comentario