Radiació de fons (d'en Josep Masanés)

Josep Masanés, Radiació de fons, Pagès editors, Lleida 2017

Josep Masanés, nascut a Barcelona l’any 1967, és un escriptor que resideix a Menorca i ha obtingut diversos premis literaris per les seves novel.les La vall de la matança, Camins sense retorn, La paradoxa de Schrödinger i La putrefacció de la llum. També ha publicat diversos poemaris. Avui destaquem Radiació de fons. Aquest poemari ha obtingut el Premi Benet Ribas de Poesia 2016 als LII Premis ‘Recvll’ de Blanes.

¿És prosa, és poesia, és prosa poètica o, potser poesia en prosa? 
Què és poesia? 

La realitat és que Radiació de fons és un poemari potent, dur, sense contemplacions. Ple d’imatges completament actuals que cal llegir i rellegir per tastar-lo completament, no basta una única lectura.

Enmig del camp li obriren el cap i li tragueren la pedra de la bogeria i des de llavors va poder somriure a tothom mentre les babes li queien de la boca sobre els peus llagats.

Sembla com si l’autor ens volgues avisar sobre com ens vol veure el govern de torn, de qualsevol color, els poders fàctics: somrient mentre les babes ens cauen (gràcies, això sí, a l’excès de telèfons mòbils, programes escombraries, pantalles i poca educació crítica).

La revolució és sorda és idiota és sicària és cruel és manipulable és violenta. La revolució mai no ho canvia tot però ho remena tot i entretant cau algú, algun cap, alguns ronyons, més aviat els meus, els teus, que no pas els del déus.

És un poema atemporal. Sempre passa el mateix, les víctimes mai són els déus-Bilderberg. A més, li podem fer una lectura actual del que està passant a Catalunya amb el referèndum i del que no volem que passi (vessament de sang).

...No som més que el somni d’un déu baixet i amb els calçons caiguts i granellut i de celles fosques, roí i mesquí i amb un sentit de l’humor cruel.

En Masanés no rebutja el debat identitari i entre els versos dels seus poemes ens parla de la ficció de la nostra identitat. Una altra fantasia inventada per a marcar fronteres  i crear diferències.

La desil.lusió del licantrop. Tancat com un vell invàlid en una institució sinistra de parets enrajolades. Fetor de fluids vitals. Fins que cansat de voler ser home, una nit de lluna plena, abandonà la vella corbata i tornà amb els de la seva raça.

Aquella farsa de que ‘l’home és un llop per a l’home’, ja ens agradaria poder ser licantrops, llops i tornar al nostre orígen salvatge i natural, a l’essència del que realment significa ser un èsser humà.

Alienats i rebutjats i aturats. S’aixequen barreres invisibles al centre i als barris alts mentre ens dutxem amb elogis de democràcia i progrés, satisfets de ser cecs, cridant la nostra tolerància mentre els guetos innombrables segueixen sense ser trepitjats. Què ens queda ara que hem assassinat la necessitat i l’hem substituït pel desig.

Necessitat o desig? Bona dicotomina. La publifelicitat que tenim al nostre voltant ens fa estar satisfets de ser cecs. La manipulació de les paraules; ara ja no necessitem, només desitgem.

El poemari acaba amb un cant a la poesia com a una única eina de salvació.

Solipsistes incansables en un aparador, com sectaris internautes defensors de l’amo que els esclavitza. Marcs buits i violència invisible. Només ens queda la poesia.

Bon llibre. Bona lectura!