Rob Wijnberg
Traducció: Àngels Oliveras
A les últimes eleccions generals, els Països Baixos van optar per tornar a un passat fictici. (1)
Aquest passat fictici és la narrativa d'un moviment polític mundial, més conegut com a «nacionalisme nostàlgic».
Els nacionalistes nostàlgics, que han anat en ascens a tot el món durant anys, tenen en comú que veuen el progrés com una cosa que va quedar enrere en el temps. Un passat en què les fronteres de la nació i de la pàtria encara importaven. Un passat en què la nació i la pàtria encara no estaven amenaçades per problemes transfronterers, com ara el canvi climàtic o l'augment del nivell del mar; no estaven amenaçades per institucions transfrontereres, com la UE o l'OTAN, i no estaven amenaçades per la travessada de fronteres de gent estrangera, com ara persones musulmanes, sol•licitants d'asil o refugiades.
El progrés, segons els nacionalistes nostàlgics, consisteix a tornar a aquest passat: el passat anterior a la globalització, quan els estrangers encara vivien «molt lluny», l'escassetat d'habitatge encara no era un producte «importat» per la immigració massiva i les fronteres nacionals encara mantenien els nostres problemes de portes enfora.
Tornar a una època en què el món era encara «un recurs i una galleda d'escombraries infinits», en paraules del filòsof nord-americà Noam Chomsky. Una època en què el clima encara no constituïa una crisi i el nitrogen encara no era cap problema; la població seguia sent nativa i el barri encara era homogeni; fer barbacoes seguia sent divertit i la vida a la granja seguia sent romàntica; la pàtria encara era independent, i la identitat pròpia, un orgull.
Un passat fictici, perquè mai no va existir de debò i a més no pot tornar. Però un passat «atractiu», bo perquè 75 milions de nord-americans votessin un mentider patològic, 53 milions de vots britànics fossin per la sortida de la Unió Europea, 14 milions d'argentins escollissin un negacionista climàtic d'extrema dreta.
I bo perquè l'ultradretà Partit per La Llibertat (PVV) de Geert Wilders hagi obtingut 37 escons. (1)
Per què el nacionalisme nostàlgic es propaga amb tanta força
La forta expansió d'aquesta narrativa nacionalista nostàlgica es deu tant al talent retòric dels seus predicadors més coneguts com a les deficiències cròniques dels seus oponents més destacats.
Perquè, durant anys, la política progressista a tot el món ha patit una flagrant manca d'imaginació. A tot Occident, sense excloure els Països Baixos, la política progressista, tant liberal com socialdemòcrata, s'enfronta al mateix problema: no té una visió convincent que descrigui com es pot millorar el món radicalment.
I és que entre les melodies d'un repartiment més just i una agricultura més biològica sona sense parar la tornada: «menys menys, menys». No el tipus de «menys» que Geert Wilders fa anys que propaga contra l'Estat de dret, sinó el tipus de «menys» que porta el ric consumidor postmodern occidental a canviar de bàndol; és a dir: el de menys carn a la barbacoa, menys vacances a llocs llunyans, menys llibertat per fer el que es vulgui.
Mentre que el nacionalista nostàlgic transporta els seus partidaris, terroritzats pel futur, a temps mítics d'abundància, quan els Estats Units encara eren grans i els Països Baixos encara eren «nostres», el progressista vaticina massa sovint i fent molt de soroll un futur de «vida o mort», de «deixar enrere», de «rebel•lió contra l'extinció».
Aquesta narrativa està basada, sens dubte, en una realitat científica amarga, però no anuncia un futur il•lusionant. Des de les darreres eleccions, una narrativa que no arriba als 50 escons als Països Baixos, ni sumant tots els partits progressistes al socialdemòcrata Frans Timmermans (PvdA-GL). En canvi, tornar als Països Baixos d'antany (els Països Baixos de «Pagès cerca muller») ara compta amb gairebé noranta escons al parlament.
Una valoració ràpida postelectoral culpava del resultat Dilan Yeşilgöz del VVD (dreta liberal), que amb el seu «no excloc cap votant» obria la porta de bat a bat a la possibilitat de nomenar primer ministre Wilders, i va cavar així la seva pròpia tomba populista. Però aquesta anàlisi instantània ocultava alhora el problema de base. I aquest problema és que el progressisme dels Països Baixos no té una narrativa que la gent vulgui creure.
Vist així, el resultat de les darreres eleccions és, a més d'un terratrèmol polític, una mera continuació de la tendència que es produeix a tot el món des de fa anys. Una tendència que es pot resumir així: si el progrés, el concepte al qual deuen el seu nom els progressistes, ja no ens mostra el camí, serà el passat el que ens digui cap on anem.
Els Països Baixos han fet un gran pas enrere en el temps. Als progressistes els queda la colossal tasca d'explicar-nos quin és l’avenir que sí que veuen i imaginar un futur en què la gent sí que hi vulgui viure.
--
Article original en neerlandès:
--
No hay comentarios:
Publicar un comentario