Traducció: Àngels Oliveras
"Jo no veig el color"
Fa set anys vaig dir una cosa semblant en relació amb el racisme, totalment convençut que era el que havia de dir. Avui, set anys més tard, m'avergonyeixo en llegir les meves paraules. I si ho sento dir a algú, sento vergonya aliena.
El que ha canviat ha estat que he deixat de preguntar-me què és el que penso que és el racisme i he començat a escoltar el que han de dir les persones que el viuen de primera mà. Persones que tenen un aspecte diferent del meu. Persones que procedeixen d'un lloc diferent del meu. Persones que experimenten el món de manera diferent de com ho faig jo.
Aquest article és un intent de resumir el que he après d'aquestes persones. Res d'aquest text no pretén acusar ni censurar ningú; malgrat tot, si algú ho sentís així, és que segurament hi ha una raó per fer-ho. Jo també em sentia atacat quan es parlava de racisme i ara veig que això era part del problema. Si reacciones irritat o a la defensiva, pregunta't quin n’és el motiu. La resposta pot ser molt aclaridora.
Si no et sents atacat, serà perquè "com que l'univers no té centre, tu no ho pots ser", parafrasejant l'astrònom Neil de Grasse. (1) En poques paraules: entens que el món no gira al teu voltant. I que la realitat en què per casualitat vius no és la mateixa per a totes les persones.
I aquesta és just la lliçó més important que vaig aprendre de les converses que vaig tenir: que totes les persones podem viure al mateix món i alhora habitar planetes totalment diferents.
La diferència entre aquests planetes continua determinada en gran part pel color de la pell, la procedència, el gènere i l'orientació sexual. (2) A veure, no és així al cent per cent, no tant com abans, no a tot arreu igual, però en bona part continua sent així. I si per atzar ets blanc, autòcton, home i heterosexual (com jo), és molt probable que no t'hagis adonat ni d’això. D'altra banda, si resulta que ets negre, immigrant, dona o queer, no entens com a algú se li pot passar per alt.
La frustració mútua resultant és el que se sol anomenar “el debat sobre el racisme”.
El racisme és una jerarquia social amb persones com jo al cim
Una de les coses més importants que vaig aprendre va ser gràcies a OluTimehin Adegbeye, la nostra corresponsal ubicada a Nigèria, que escriu sobre discriminació i exclusió. Em va explicar que el racisme no tracta tant de com jo la veig a ella, del que penso d'ella o de com m'hi relaciono -encara que és cert que el racisme es manifesta també en les actituds, les opinions i els comportaments de la gent.
De fet, hi ha gent que considera inferiors les persones de color i així les tracta. De vegades, a aquesta gent se la reconeix pel capirot blanc que porta o pels tatuatges d'esvàstiques; altres, no se la reconeix per res. De vegades, ho sents pel que opinen sobre raça i intel·ligència; altres, no ho sents per res. De vegades, es nota per la selecció que fan dels sol·licitants d'ocupació o per les polítiques de dret d'admissió; d'altres no es nota en res.
Però aquestes actituds, opinions i comportaments només són símptomes del racisme. El racisme en si mateix, com va explicar OluTimehin (3), és un sistema. Un sistema que produeix i manté una determinada jerarquia social , amb persones com jo -blanc, home, heterosexual- a dalt, i persones com ella -negra, dona, queer- a baix.
Aquest sistema –i no la meva visió del món, actitud o comportament– és contra el que protesta el moviment Black Lives Matter. Quan es deixa que el sistema funcioni de manera
natural, el resultat més probable és que OluTimehin treballi per a mi i no al revés.
"Un món en què no hi hagi cap racista pot continuar sent racista", resumeix amb encert OluTimehin, "mentre el sistema que produeix aquesta jerarquia continuï existint".
Podem imaginar aquesta jerarquia així:
Jo sóc un home blanc heterosexual. Vaig néixer als Països Baixos, fill de pares blancs amb bons salaris. Vaig anar a una bona escola i després vaig provar diversos estudis fins acabar graduant-me en el que realment més m'interessava. A continuació, vaig obtenir una feina en un diari respectable, del qual me'n vaig anar, després de sis anys fantàstics, per un conflicte ideològic. Vaig decidir crear la meva pròpia empresa i vaig recórrer als meus contactes perquè em donessin un cop de mà. Mig any més tard, vaig anar a un conegut programa nacional de televisió i vaig llançar un crowdfunding que va aconseguir el capital d'arrencada necessari per crear la plataforma periodística que ara estàs llegint. (4)
Res d'això no va ser perquè sóc un home blanc, autòcton i heterosexual. (5)
Però, si hagués estat un home negre, hauria estat menys probable que els meus pares guanyessin tants diners, que hagués anat a una bona escola, que m'hagués sentit lliure per provar diversos estudis abans de trobar el que m'interessava suficient per acabar-ho. També hauria estat menys probable que hagués obtingut una bona feina en un diari respectable i, segurament, hauria tingut menys suport social per mantenir-me ferm davant d'un conflicte ideològic que m'acabaria portant a marxar-ne. Per això hauria estat menys probable que hagués creat la meva pròpia empresa i segurament hauria tingut menys contactes per poder aconseguir-ho. A més, hauria estat menys probable que m'haguessin convidat a un conegut programa de televisió per llançar la meva empresa.
En resum, si jo fos un home negre, seria significativament menys probable que m'hagués convertit en el fundador de De Correspondent.
I encara seria menys probable si fos una dona negra. I encara menys si fos una dona negra i lesbiana. I encara menys si fos una dona negra, lesbiana i procedent d'un altre país. (6)
Com ja hauràs notat, la paraula clau en tot això és probabilitat . Perquè encara que el racisme és sistèmic, res no està predeterminat ni és inevitable. El fet que siguis negre, immigrant, dona o queer, o tot alhora, no vol dir que no poguessis haver fundat De Correspondent. Racisme vol dir que en el teu cas la probabilitat d'aconseguir-ho no és la mateixa que la que tinc jo.
Si la vida és un casino, aleshores el racisme és el següent:
Un home blanc va al casino amb cent euros, saluda el porter, canvia els diners en fitxes per valor de cent euros a la caixa i les posa totes al número 24 d'una ruleta francesa, on té 1 sobre 37 possibilitats que la boleta caigui al seu número.
Un home negre va al casino amb noranta dòlars (perquè guanya menys), el registren a l'entrada ("és el procediment, senyor"), canvia els diners en fitxes per valor de vuitanta euros a la caixa ("taxa de canvi") , i les col·loca totes al número 24 d'una ruleta americana, on té 1 sobre 38 possibilitats que la boleta caigui en el seu número (perquè hi ha una zero extra a la roda) (7).
Al casino no hi treballen racistes.
Des de dalt, qualsevol piràmide social sembla plana
La segona cosa més important que vaig aprendre va ser que és dificilíssim imaginar-te que de veritat existeix una jerarquia social, quan tu mateix ets a dalt. Des de dalt, totes les piràmides semblen planes. També la piràmide històrica, socioeconòmica que és la nostra societat.
Una persona blanca que diu: “Jo no veig el color” és el mateix que un director que diu “Jo no veig la jerarquia”. Que per a tu no sigui visible no vol dir que no hi sigui.
El que sí que vol dir és que tu et pots permetre no veure-la.
Vaig aprendre això gràcies a Eliza Anyangwe, la nostra cap de redacció de The Correspondent, quan ens preguntàvem com pot ser que de vegades els nostres col·legues la percebin a ella com una persona dominant, insensible i manaire, i a mi no, mentre que solem tenir les mateixes opinions , dir les mateixes coses i seguir la mateixa política.
Una part de la resposta és: perquè ella es comporta de manera més dominant, mostra menys vulnerabilitat i inicia el debat més sovint que jo.
Però una altra part de la resposta, igual d'important és: perquè jo em puc permetre no fer-ho.
I això per què?
Perquè com a home blanc i heterosexual sóc la norma. Si fos el director d'una companyia d'aviació, al diari posarien: "Rob Wijnberg, al capdavant de KLM", i no "Un home al capdavant de KLM". Si tingués xicota/promesa, la gent diria: "Té una relació", i no "Ha sortit de l'armari". Si tingués un paper en una pel·lícula, al guió posaria: "Un home entra a l'habitació", i no "Un home blanc entra a l'habitació".
La conseqüència de ser la norma és que les coses que per a mi són naturals i no em suposen cap esforç, per a altres no és així en absolut. Si jo vull tenir atenció, no l'he d'exigir, la rebo sense més ni més. Si vull ser pres seriosament, no he de demostrar primer que hauria de ser pres seriosament, em prenen seriosament sense més. Si vull donar la meva opinió, no he de demanar torn abans o esperar la meva oportunitat, la dono sense més ni més.
El resultat és que no em cal ser dominant, insensible i manaire per ser vist, escoltat o pres seriosament. I en el cas que fos dominant, insensible i manaire, s'acceptaria més ràpid, i és probable que em consideressin varonil, decidit i amb dots de lideratge.
Però si no ets la norma, perquè no ets blanc, o no ets home, o no ets heterosexual, o no ets autòcton, o res de tot això, aquestes coses no passen de forma natural, sense esforç.
El resultat és que si vols ser vist, escoltat o pres en compte de debò, has d'atreure primer l'atenció, reclamar la teva autoritat i exigir el teu torn –i, quan ho fas, et poden acabar anomenant 'antipàtic', 'esquerp', 'insistent' 'exigent, 'exagerat', 'melodramàtic' o una combinació de tot això.
També pots optar per no fer-ho, però llavors et costarà més rebre atenció, exercir l'autoritat i que et donin la raó – i això suposa que t'assignin menys salari, menys possibilitat de promoció, menys temps en antena i menys espais valuosos.
Dones directives, activistes de color, homosexuals en un vaixell de l'Orgull diuen sobre això: "És exactament així". (8)
Comentaristes de futbol, presentadors de televisió i columnistes, tots ells blancs, homes i heterosexuals diuen sobre això: "Però de què parles? [...] L'esclavitud es va abolir [...] el dret a vot de la dona [...] el matrimoni gai [...] això no és Amèrica [...] igualtat d'oportunitats [...] amics negres [...] simples incidents [...] llibertat d'expressió [.. .] només una broma [...] saber encaixar [...] sense mala intenció [...] Barack Obama".
Ser la norma dificulta veure la norma. (9)
Així que et convences a tu mateix que els avantatges que tens a la vida es deuen només al teu propi esforç.
Amb vent en contra cal pedalar més fort, amb el vent a favor et creus que pedaleges més fort.
I al final t'acabes creient que no tens cap avantatge. Creus que el racisme no existeix, perquè tu no l’experimentes. Creus que el color no importa perquè tu no el veus.
El debat sobre el racisme no és un debat, no és una acusació ni un intent de fer-te callar la boca
Que la vida és injusta, el pastís està mal repartit, i els que treuen el màxim profit no s'adonen dels seus avantatges ni tenen el més mínim interès a canviar això?
Ah sí? De debò?
Però jo què hi tinc a veure, t'estaràs preguntant. Si jo no hi puc fer res? No és culpa meva , oi?
La bona notícia: gairebé ningú te'n dona la culpa -encara que de vegades puguis sentir que ho fan. Gairebé ningú afirma que tu tinguis la culpa dels esclaus que mai has tingut, de la colonització de països on mai hi has estat, de la violència que mai has utilitzat, de la discriminació de persones que mai has conegut.
Hi ha pocs activistes antiracistes partidaris de la idea cristiana del pecat original. (10) I encara menys els que propaguen la idea de la culpabilitat individual sobre la base del color de la pell, la procedència, el gènere o l’orientació sexual. Per sort.
El que sí que afirma la gent és que segueix havent-hi enormes desavantatges col·lectius en base al color de la pell, la procedència, el gènere i l'orientació sexual -i que això no canviarà si col·lectivament seguim fent com si no passés.
La millor notícia: encara que no sigui culpa teva, sí que pots fer alguna cosa. En primer lloc, reconèixer que és així. Reconéixer que si tu no ho veus, no vol dir que no existeixi. Reconèixer que si tu no ho experimentes, no vol dir que no ho experimentin altres. Reconèixer que encara que no pretenguis ofendre, les teves paraules o accions poden afectar una altra persona.
Perquè el primer pas per solucionar un problema és reconèixer-ne l'existència.
Això ho vaig aprendre de Nesrine Malik, la nostra corresponsal que escriu sobre el progrés de la política (11). Per aquest motiu, diu Nesrine, la protesta mundial de Black Lives Matter no és només una reacció al racisme creixent, sinó un símptoma de progrés racial. Un símptoma de més empoderament, més igualtat i, sobretot, més solidaritat. Més reconeixement del problema.
En realitat, “el debat sobre el racisme” no és un debat. Tampoc no és una acusació. I, per descomptat, no es tracta de demanar preferència o compassió. Ni és un intent de callar-te la boca o treure't "el que és teu".
Simplement és el desig de poder anar al casino amb la mateixa quantitat de diners a la butxaca, que el porter et saludi igual, rebre la mateixa quantitat de fitxes a la caixa i tenir la mateixa possibilitat de guanyar a la ruleta que qualsevol altre.
Quan OluTimehin (12), Eliza (13) i Nesrine (14) escriuen aquestes coses als seus articles, es troben amb milers de comentaris per part d'homes blancs que els expliquen quina és la definició del racisme, segons els diccionaris que ells tenen a la prestatgeria. Que els expliquen que la raça és una ficció, segons el llibre de biologia que tenen a la prestatgeria. Que els expliquen quant de temps fa que es va abolir l'esclavitud, segons el llibre d'història de la seva prestatgeria. Que els expliquen que hi ha homes blancs per als quals la societat també és una piràmide difícil d'escalar, segons el llibre de sociologia de la prestatgeria. Però resulta que aquests homes no es pregunten perquè necessiten llibres (15) per explicar tot això.
Jo era un home així.
Per tant, encara ens queda molt de camí. Però veure el problema és un gran pas cap a la direcció correcta.
Veure el color.
--
Article original en neerlandès: “Wat ik leerde over racisme door te luisteren naar mensen die het ervaren”, de Rob Wijnberg, publicat a De Correspondent el 30 de juliol de 2020.
--
(1) Font
(2) També hi ha altres motius, com el nivell educatiu o la classe social, però el que vull destacar aquí és que el nivell educatiu i la classe social no només són identitats marginalitzades en si mateixes, sinó que també són el resultat del color de la pell, la procedència, el gènere i la identitat sexual.
(3) Aquí
(4) De Correspondent
(5) El privilegi és correlatiu, no causal. També hi ha homes blancs, autòctons i heterosexuals de famílies pobres, amb menys formació acadèmica, amb feines no tan bones, amb menys contactes socials i sense una empresa pròpia.
(6) I encara molt menys probable si jo tingués una discapacitat física o intel·lectual, però això ho deixo de banda deliberadament.
(7) Els números esmentats es refereixen a les probabilitats a la ruleta francesa (un zero) i l'americana (dos zeros), però és en sentit figurat, és clar. En realitat, les oportunitats (al mercat laboral, per exemple) es distribueixen d'una altra manera (amb encara més desavantatges per a les persones de color, per cert).
(8) Lynn Berger va escriure aquest formidable article sobre el tema.
(9) Això té un nom: la ceguesa dels privilegis.
(10) El pecat original és la idea que des del teu naixement carregues amb la culpa pels delictes comesos per generacions anteriors a tu. Això és diametralment oposat a la idea moderna que l'home neix innocent i només se'l pot responsabilitzar dels seus propis actes (o per negligència).
(11) Aquí podràs conèixer millor Nesrine.
(12) Aquí
(14) Aquí
(15) Llibres d'homes blancs i heterosexuals, per descomptat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario